La Vanguardia (Català) - Culturas
Periodista i exitosa podcaster
Periodista, traductora i exitosa podcaster –condueix al costat d’Isabel Calderón l’espai Deforme semanal a Radio Primavera Sound–, Lijtmaer va néixer a Buenos Aires però va arribar a Barcelona amb pocs mesos, quan els seus pares es van exiliar. Abans de publicar la seva primera novel·la, Cauterio (Anagrama), va escriure un assaig, Ofendiditos (Anagrama), una memoir croada amb crònica, Casi nada que ponerme (Libros del Lince), i un llibre de divulgació feminista, Yo también soy una chica lista (Destino).
Tenir també molt a mà aquella mirada externa, aquest prisma llatinoamericà, els dona un avantatge a l’hora de contemplar la realitat espanyola?
L.L.: A mi em fa molta gràcia quan em diuen “escriptora argentina”. Crec que diu més del que m’ho diu que de mi. Al meu anterior llibre ho deia: una migració és com una illa, com estar ficada en un tàper. El nucli que es forma és molt especial i el llenguatge intern no és el que es parla fora. Com a nena, em va sorprendre la primera vegada que vaig anar a l’escola, on la gent no parlava com els meus pares i els seus amics.
B.N.: La llengua materna és l’únic que t’emportes quan et mous del lloc. Allà ja has de decidir si la vols protegir de manera que sigui impermeable o si l’obres al que vulguis performar. Jo de vegades parlo en castellà, però continuo pensant en mexicà. Les meves filles parlen madrileny i es comuniquen amb mi en una llengua materna que ja ni tan sols ho és. Sempre penso que la meva novel·la del que parla en realitat és de la transformació de la llengua materna de la protagonista. Ella comença parlant molt mexicà i acaba parlant un castellà llatinoamericà que jo cada vegada sento més als carrers de Madrid i de Barcelona. |