La Vanguardia (Català) - Culturas
‘Anar a Lwów’
A C A N T I L A D O , 2 0 0 8 .
H I P E R I Ó N , 2 0 0 8
A C A N T I L A D O , 2 0 1 0 .
L U M E N , 2 0 1 2
A C A N T I L A D O , 2 0 1 3
A C A N T I L A D O , 2 0 1 8
Anar a Lwów. Des de quina estació anar a Lwów, si no és en somnis, a trenc d’alba, quan el rou entela les maletes i vénen al món els expressos i els ràpids. Sortir tot d’una cap a Lwów, al cor de la nit, de dia, pel setembre o pel març. Si és que Lwów existeix, sota les fundes de les fronteres i no sols al meu nou passaport, si els arbres senyalers, els freixes i els pollancs, se’ls sent respirar encara, com els indis, i els rierols balbotegen el seu ombriu esperanto i les colobres com el signe moll de l’alfabet rus es perden dins l’herba. Fer l’equipatge i sortir, sense prendre comiat, a migdia, desaparèixer com s’esvanien les donzelles. I les bardanes, un verd exèrcit de bardanes i, al dessota, sota els para-sols d’un cafè venecià, els cargols enraonen de l’infinit. Però la catedral es dreça, recordes, tan vertical, tan vertical com un diumenge i els tovallons blancs i la galleda curulla de gerds en un racó i el meu desig, que encara no hi era, només hortes, bardisses i l’ambre de les cireres i Fredro l’indecent.
Sempre hi hagué massa Lwów, ningú no en sabia comprendre tots els barris, entendre la remor de cada pedra, abrusada pel sol, el temple ortodox callava de nit ben altrament que la catedral, els jesuïtes batejaven les plantes, fulla a fulla, però elles creixien, creixien, eixelebrades, i l’alegria sotjava per tot arreu, a les galeries i als molinets de cafè, que voltaven sols, a les blaves teteres i al midó, que fou el primer formalista, a les gotes de pluja i a les punxes de les roses. Ran de finestra s’esgrogueïen glaçades les forsíties. Les campanes tocaven i l’aire vibrava, les còfies de les monges com goletes costejaven el teatre, hi havia tant de món que havia d’oferir un seguit innombrable de bisos, el públic es tornava boig i no volia abandonar la sala. Les meves tietes encara
La família de l’escriptor va ser desplaçada al final de la guerra i es va instal·lar a la silesiana Gliwice no sabien que un dia les ressuscitaria i vivien tan refiades i tan soliues, les minyones, netes i polides, corrien a cercar la crema fresca, a les llars hi havia un xic d’enuig i una gran esperança. Brzozowski va venir per unes conferències, un meu oncle escrivia un poema intitulat Per què?, dedicat a Nostre Senyor, i hi havia massa Lwów, res no el podia contenir, feia esclatar els vasos, sobreeixia dels estanys, dels llacs, treia fum per totes les xemeneies, es tornava foc i tempesta, reia a cada llampec, a cada centella, s’amansia, se’n tornava a casa, llegia el Nou Testament, s’abaltia al divan a recer d’un kílim khutsul, hi havia massa Lwów i ara no hi és pas, creixia indeturable mes les tisores tallaven, els freds jardiners com d’habitud pel maig sense pietat sense amor ah espereu fins que arribi l’escalfor del juny i les tendres falgueres, les feixes infinites de l’estiu és a dir la realitat.
Però les tisores tallaven la fibra al llarg i al través, sastres, jardiners i censors tallaven cos i corones, les podadores feinejaven infatigables, com en un àlbum infantil on cal retallar un cigne o una daina. Tisores, ganivets i fulles d’afaitar raspaven tallaven i escurçaven les flonges robes dels prelats, de les places, de les cases, els arbres tombaven sense fressa com a la jungla i la catedral s’estremia i els adéus eren de matí sense mocadors i sense llàgrimes, tan secs els llavis, no et tornaré a veure, tanta mort t’espera, per què cada ciutat ha de ser una Jerusalem i cada home un jueu i au som-hi a corre-cuita fer les maletes, sempre, cada dia i anar sense esma, anar a Lwów, car és clar que existeix, plàcid i pur como un melicotó. Lwów és a tot arreu.
Adam Zagajewski. Traducció de Josep Maria de Segarra Àngel