Ben Harper, un rebel del blues

D’un estil orignari dels esclaus de les plantacions de Mississipi, el músic nord-americà presenta en una gira la seva promíscua interpretació del gènere

Tota història té un inici i la del cantant i guitarrista Ben Harper es remunta a començaments de la dècada dels vuitanta a la ciutat californiana de Claremont, on els seus avis materns regentaven una botiga de música que es deia Folk Music Center and Museum. Llavors era un jove fascinat pel punk, l’skate i la cultura afroamericana que no dubtava a demanar les claus per tancar el negoci familiar i quedar-se sol en aquell microcosmos escoltant discos de Robert Johnson, Mississippi John Hurt i altres artistes de blues llegendaris. “Al matí, quan el meu avi obria, em trobava adormit al taulell abraçat a la guitarra perquè m’havia passat tota la nit intentant aprendre les seves cançons”, em va comentar fa uns anys. “Aquella experiència em va marcar molt i m’ha fet ser com soc. Aquell lloc no va ser només una bona escola de música, sinó que també va representar una manera de descobrir l’activisme social i d’obrir-me a molts ideals que van sorgir en aquella època”.

Totes aquelles vivències amb ressons contraculturals el van animar a emprendre una carrera musical a mitjans de la dècada dels noranta, agafant per sorpresa tant la totpoderosa MTV com els gurus de l’escena alternativa gràcies a la seva barreja promíscua de folk, blues, soul, funk i rock salvatge. La premsa no va trigar a encimbellar-lo com una estrella i ell va tenir l’habilitat de mantenir intactes les seves senyes d’identitat amb discos tan lloats com Fight for your mind

(1995), Burn to shine (1999) i la seva exitosa col·laboració a ritme de gòspel amb els Blind Boys of Alabama a l’àlbum

There will be a light (2004). “El que roman igual és la meva devoció per la guitarra slide i el que ha canviat és que he tingut l’oportunitat de tocar amb dos membres dels Beatles”, em va explicar amb un somriure de complicitat. “Per descomptat que trobo a faltar certes coses d’aquella època, perquè res no és tan pur com als inicis. Encara que has de lluitar com un maleït viking per mantenir-te íntegre en aquest negoci”.

L’any 2009, després de guanyar dos premis Grammy i d’haver venut milions de discos, Ben Harper va decidir fer un gir en la seva carrera. Per primera vegada es va allunyar de la seva banda d’acompanyament (els Innocent Criminals) i va recórrer el món amb una altra formació, anomenada Relentless7, amb la qual va gravar un àlbum de rock a la manera antiga. També es va submergir en el blues elèctric al disc Get up (2013) junt amb l’harmonicista Charlie Musselwhite, va reflexionar sobre les arrels familiars en un àlbum acústic titulat Childhood Home (2014) que va enregistrar a duo amb la seva mare i es va despullar en un disc instrumental titulat Winter is for lovers (2020), amb el qual va recuperar la passió per la guitarra en un moment d’incertesa personal i de caos polític als Estats Units. “Diria que soc una persona espiritual d’una manera que requereix mirar-se honestament al mirall de tant en tant i donar a la gent sense esperar res a canvi”, es va sincerar en la nostra conversa. “Trobar llocs on hi ha l’ànima també és espiritualitat, ja sigui en una cançó, en un truc de skate o a l’oceà”.

Com si d’un funambulista es tractés, Ben Harper torna a estar d’actualitat amb un nou disc, titulat Bloodline maintenance, en què ofereix la seva particular barreja de soul anyenc, funk reivindicatiu i picades d’ullet al blues que va descobrir quan passava les nits tancat a la botiga dels seus avis. Una connexió amb les arrels que es fa evident en la temàtica de les cançons, on tenen cabuda les dissertacions polítiques que escoltava de nen a casa seva, el rastre de l’esclavitud, el record d’un dels membres de la seva banda mort recentment i la influència del seu pare a l’hora d’observar el món que ens envolta. “Els meus pares es van conèixer a mitjans dels anys seixanta i llavors els matrimonis interracials encara estaven mal vistos a molts llocs d’Amèrica”, em va explicar amb veu seriosa. “Fins i tot Califòrnia estava segregada fins a cert punt i els propietaris de les cases no permetien que les parelles mixtes visquessin juntes”. Aquest nou llançament discogràfic anirà acompanyat d’una esperada gira de reunió amb els Innocent Criminals, amb els quals farà escala al festival Jardins de Pedralbes de Barcelona el 22 de juliol, al festival Sons del Món de Roses el 23 de juliol i al festival Noches del Botánico de Madrid el 25 de juliol. Tres ocasions per connectar amb la música d’un artista que no ha volgut mai encasellar-se i que ha transcendit l’estatus d’estrella per convertir-se en una icona generacional. | l

nsic a i a ecent

rr-

Harper es tancava de petit a la botiga de discos del seu avi per escoltar els artistes de blues llegendaris

Al nou disc continua oferint la seva particular barreja de soul anyenc i funk reivindicatiu amb picades d’ullet al blues

MENJAR Per ser un modest bar de barri (encara que en aquest cal encarregar la ració de truita per telèfon per endavant, a causa de l’èxit), El Pollo ha obtingut unes ambaixadores per qui pagarien molts diners els departaments de màrqueting dels grups de restauració més potents. Primer va ser Lorde qui va penjar a la seva newsletter una foto seva menjant-se un calamar a la planxa amb mojo verd en aquest bar del carrer Tigre del Raval que va visitar quan va tocar al Primavera Sound –a la neozelandesa li encanta parlar de menjar a les seves xarxes socials: va mantenir durant un temps un compte d’Instagram puntuant anelles de ceba–. I després Rosalía va tuitejar que la millor truita de patata de Barcelona és la del bar El Pollo. Els gerents del local, que van decidir quan se’n van fer càrrec que no tocarien res de la decoració clàssica del bar, ni el rètol, ni les rajoles dels 70, ni les escurabutxaques, no s’han fet ressò de cap de les dues recomanacions.