La Vanguardia (Català) - Culturas
Així va descobrir la CNT el comissari Brabo Portillo
‘La Vanguardia’ resol un dels misteris de la Primera Guerra Mundial a Barcelona
El vespre del dilluns, 25 de febrer de 1929, plovia a Besiers. Un taxi que feia un servei de Perpinyà a aquesta població francesa, a mig camí de Narbona i Montpeller, circulava rabent per l’avinguda mariscal Pétain. De sobte, un home va creuar la via. El conductor va fer sonar el clàxon. Massa tard. L’automòbil el va envestir i arrossegar deu metres.
D’immediat, el xofer va dur-lo a l’hospital, però hi va arribar sense vida. A continuació el propi taxista va presentar-se a la comissaria de policia a explicar què havia ocorregut. El transeünt era un vagabund que, temporalment, s’ocupava fent de camàlic a l’estació local. Cap familiar no el va reclamar.
Noranta anys després, l’accident no tindria més transcendència que la malaurada víctima si no fos perquè el conductor era l’anarcosindicalista Eusebi Carbó i ha permès a La Vanguardia resoldre un dels misteris de les trames d’espionatge de la Barcelona en temps de la Primera Guerra Mundial. Per arribar-hi, però, cal descabdellar la història i situar-se uns anys abans.
En el moment de l’accident, el mestre i periodista palamosí de la CNT tenia quaranta-cinc anys. En feia sis que vivia exiliat a Perpinyà i gairebé els mateixos que sobrevivia com a taxista mentre participava en les conspiracions contra el règim de Primo de Rivera. Carbó, l’any 1925, havia exercit d’enllaç entre l’anarcosindicalisme i la formació políticomilitar Estat Català en els prolegòmens dels fets de Prats de Molló.
El seu líder, Francesc Macià, l’havia ajudat econòmicament durant una temporada, per bé que a la fi els anarcosindicalistes no s’havien decidit a participar en la insurrecció que el separatisme volia endegar a Catalunya per deslliurar-la de la dictadura i crear un estat independent. Carbó, però, mai no va perdre la bona entesa amb el futur president de la Generalitat.
El palamosí havia evolucionat del federalisme i anticlericalisme familiar a abraçar l’anarquisme a partir de lectures diverses. De ben jove ja havia passat per la presó i als anys deu era un dels delegats de renom de l’anarcosindicalis- >
> me a Catalunya i redactor del diari de la CNT, Solidaridad Obrera.
Mentre Carbó guanyava pes en el sindicat, establia contactes amb l’anarquista italià Errico Malatesta i s’interessava pels prolegòmens de la revolució russa, l’estiu de 1914 va esclatar la Gran Guerra entre els imperis alemany, austrohongarès i otomà i els aliats, amb França i Anglaterra al capdavant.
Espanya, amb una economia a mig gas i un exèrcit de segona molt castigat al protectorat del Marroc en la lluita per mantenir a ratlla els rebels rifenys d’Abd el-Krim, es va declarar país neutral. Encara que, a la pràctica, durant bona part del conflicte va ajudar de sota mà el bàndol aliat.
La decisió del govern de mantenir-se fora de la contesa va afavorir les exportacions, i amplis sectors de la indústria catalana es van enriquir amb rapidesa. Però també va iniciar un període inflacionista que va perjudicar, sobretot, els treballadors manuals i va fer augmentar la conflictivitat social.
Al mateix temps, Barcelona es va convertir en un cau d’espies. En aquest marc, on les fidelitats es compraven amb divises, ningú era qui semblava. Per sorprenent que pugui semblar, la mateixa Solidaridad va rebre finançament alemany per tal que la capçalera de l’anarcosindicalisme promogués entre la seva parròquia la neutralitat d’Espanya.
En un joc a múltiples bandes, però, la intel·ligència alemanya va captar també el cap de policia de Drassanes, que s’ocupava de bona part del barri xino, la zona més perillosa de la capital catalana. Els serveis del kàiser volien que espiés per a ells per tal de trencar els vincles polítics i empresarials que la monarquia d’Alfons XIII mantenia amb les potències aliades. I impedir, per exemple, que del port de Barcelona sortissin vaixells amb provisions i material per a aquestes.
Manuel Brabo Portillo –amb “b”, com signava, en comptes de “bravo”– es va deixar atraure pels diners. Nascut el 1876 a Guam, a les illes Marianes, i llicenciat en Dret, fill d’un governador espanyol, aviat va vincular-se a l’exèrcit. En començar el segle XX va aterrar a Barcelona, la ciutat més conflictiva d’Espanya, i el 1908 va ingressar al cos de policia. Aspirant a esdevenir un Sherlock Holmes, va ser enviat a Roma a estudiar-hi l’organització policial i va publicar un assaig sobre els mètodes de la policia científica.
Als anys deu, quan enfilava la quarantena, ja se l’havia condecorat en diverses ocasions. El seu ascens fulgurant al cos es devia en gran mesura als mètodes violents contra aquells que considerava criminals, sobretot els sindicalistes, que el coneixien com “el chulo del distrito quinto”. Els qui l’havien patit el descrivien com un frívol pervers, dur amb els humils i servil amb els poderosos, amb un tren de vida per sobre dels seus ingressos, molt ben educat i amb una veu melosa, estudiada, que formava part del seu posat en escena.
Durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona es va convertir en un cau d’espies, on les fidelitats es compraven amb divises
Manuel Brabo Portillo, aspirant a Sherlock Holmes, va ascendir gràcies als seus mètodes violents contra els sindicalistes
Enric Carbó va ser un destacat cenetista, periodista a ‘Solidaridad Obrera’ i exiliat en diverses etapes de la seva vida
Mentre Brabo llaurava la seva tèrbola carrera d’èxits, en començar l’any 1918 l’enginyer, empresari i traficant d’armes, Josep Albert Barret, va morir tirotejat al carrer. L’assassinat va atribuirse a la CNT, que se’n va alegrar a la Soli
dient que “a cada puerco le llega su San Martín”, però que va negar sempre serne la responsable. (Molts anys després, Eduardo Mendoza va basar-se en aquest crim per escriure la seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta
(1975)).
Brabo Portillo va aprofitar l’atemptat contra Barret per detenir cenetistes de l’ala més radical. Els anarcosindicalistes van comprendre que el comissari, “el verdugo de los obreros”, no només els assetjava amb mètodes violents i que, a més, tenia infiltrats en els seus grups d’acció, sinó que era capaç d’organitzar complots per inculpar-los. La CNT, aleshores, va optar per denunciar les seves praxis a través del seu portaveu Solidaridad Obrera, que dirigia Ángel Pestaña.
El 9 de juny del 1918 la publicació va colpejar l’opinió pública amb un titular sucós: “Documentos importantísimos. El torpedeamiento del Joaquín Mumbrú se realiza de acuerdo con Brabo Portillo”. El diari sindicalista publicava en portada un parell de cartes del comissari, amb el segell de la delegació de policia de les Drassanes, que demostraven que aquest facilitava informació als alemanys sobre els vaixells que transportaven materials pels aliats, per tal que els submarins germànics els poguessin enfonsar. Aquests, al corrent que el vapor Mumbrú duia un carregament de cuir de contraban, l’havien enfonsat al mig de l’Atlàntic el darrer dia del 1917.
L’enrenou generat per la informació de la Soli va ser enorme. Aquell dia l’edició, el doble de l’habitual, es va esgotar abans que el govern no la pogués incautar. El govern francès va enfilar-se per les parets i va sentir-se enganyat. No era per menys. El comissari feia el doble joc i també col·laborava amb l’espionatge francès organitzant un tràfic clandestí d’obrers a qui se’ls prometia feina però que en creuar la frontera eren enrolats a la Legió estrangera. Així les coses, el país gal va pressionar el govern espanyol perquè es destituís Brabo. Quan un examen cal·ligràfic va determinar que les cartes les havia escrit ell, el jutge el va fer detenir i empresonar.
El policia, aleshores, va amenaçar Pestaña de mort. Com s’havien obtingut les cartes que l’incriminaven, però? Brabo ho sabia, però no ho podia reconèixer perquè n’hauria assumit l’autoria, que negava. La Soli no va aclarir-ho mai. No
Carbó és qui va aconseguir els documents que demostraven el doble joc de Portillo com a espia per als aliats i per als alemanys
més va admetre que s’havien aconseguit de “forma un poco romántica y novelesca”.
Això va obrir tota mena d’especulacions. Per uns, les havien facilitat els serveis d’espionatge dels aliats, per altres, les havia venut el policia Royo San Martín, el propi destinatari de les cartes. Aquest, tísic, morfinòman, n’hauria volgut treure diners venent-les a un periodista del diari aliadòfil madrileny El Parlamentario, que no veient-se amb cor de publicar-les les hauria donat a Pestaña. Encara el dirigent de la FAI Joan García Oliver en les seves memòries, El eco de los pasos, –farcides de mentides– va atribuir les cartes a un falsificador contractat per Pestaña. Aquestes versions les recullen els historiadors Josep Pich i David Martínez Fiol en un complet article biogràfic sobre Brabo Portillo a la revista Vínculos de Historia (2019).
El cas és que l’obtenció d’aquelles cartes va esdevenir una de les xafarderies de la Barcelona d’aquells anys perquè el policia no era una peça qualsevol. En realitat, la forma com s’havien aconseguit era més senzilla. Per esbrinar-ho cal retornar a Besiers l’any 1929.
Aleshores, al mes de maig, quan les preocupacions ja eren unes altres, el Tribunal correccional d’aquesta població del migdia francès va jutjar l’accident del taxi d’Eusebi Carbó. El magistrat el va declarar culpable d’homicidi involuntari i el va condemnar a quinze dies de presó, a cent francs de multa i a mig any de retirada de carnet.
A continuació, la prefectura de policia de Perpinyà, on residia, va valorar-ne l’expulsió de França. L’anarcosindicalista va cercar qui intercedís per ell per demostrar la seva conducta irreprotxable. Ho va fer el director de L’Indépendant des PyrénéesOrientales i president de la premsa perpinyanesa, Juli Escarguel.
L’interessant, però, va arribar quan J. Bourrat, coronel d’artilleria retirat i conseller federal de la Gran Lògia de França a Perpinyà, va presentar un perfil biogràfic en defensa de Carbó. En ell, expressava que el govern francès no havia d’oblidar que durant la Gran Guerra aquest “personalment va aconseguir els documents que van permetre de provar materialment l’acusació contra el cap de la policia espanyola”.
El mateix va fer l’empresari de transports rossellonès per a qui treballava l’anarcosindicalista. Phillippe Rey va explicar que Carbó, aleshores redactor de Solidadidad Obrera, “en col·laboració amb el director del diari, Ángel Perstaña, va descobrir públicament les maniobres antifranceses del cap de la seguretat, Brabo Portillo, denunciant que estava a sou dels alemanys i que els informava dels desplaçaments dels vaixells espanyols i aliats”. I va afegir que Carbó “va arrancar de les mans de la mestressa de Brabo Portillo les cartes que aquesta, seguint les seves ordres, havia de fer arribar a un sots agent per tal que arribessin al seu destí final”.
Carbó, si no ho havia fet abans, va explicar als seus coneguts Bourrat i Rey un episodi del seu passat per provar de demostrar d’alguna manera la seva francofília. Encara que, havent passat una dècada dels fets, és probable que el prefecte no sabés de què li parlaven. Tampoc tenia sentit que el periodista s’ho hagués inventat. Era un detall poc rellevant en aquell moment i posats a inventar podria haver pensat en altres coses més efectives. Fet i fet, el ministeri de l’Interior francès no l’expulsà, però li ordenà allunyar-se de la frontera. El què va suposar-li un entrebanc laboral. Així les coses, el febrer de 1930, a l’inici de la dictablanda, va tornar a Catalunya.
L’anarcosindicalista no va parlar més de l’accident mortal, ni que hagués robat les cartes a Brabo. La seva neta, Margarita Carbó, que va escriure’n el retrat biogràfic a Eusebi Carbó i Carbó. Vida i militància (2014), ho desconeixia. La seva besneta Anna Ribera, historiadora de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, explica a aquest diari que ni ella ni la seva germana Eulàlia tampoc no en sabien res. El crucial paper d’Eusebi Carbó en destapar les maniobres del comissari va quedar colgat en la documentació policial dels Arxius Nacionals Francesos fins que hi ha accedit La Vanguardia i, un segle després, n’ha resolt el misteri.
Malgrat la denúncia, Brabo Portillo amb prou feines va passar mig any a la presó. Al desembre de 1918 va ser alliberat. La Soli va convocar una manifestació com a protesta. Aleshores va començar a treballar a sou del capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, que amb la connivència del governador militar, el general Severiano Martínez Anido, va encarregar-li que els serveis policials de capitania es convertissin en una policia paral·lela. Tot amb l’aquiescència de la patronal per atemptar contra militants anarquistes.
No va durar gaire. El 5 de setembre de 1919 els grups d’acció de la CNT el van assassinar amb cinc trets al carrer Santa Tecla. En els ambients obrers, de la mort de Brabo es va arribar a dir que mai cap home “ocasionó con su muerte placer semejante”. Ja desaparegut, el servei secret francès va contactar la vídua per comprar l’arxiu personal del comissari. No ho va aconseguir i, segons ha pogut saber aquest diari, el fons continua a mans dels seus descendents.
Carbó, per contra, va tenir més sort. Després de retornar a Catalunya, als anys trenta va tenir un paper notable com a membre de la facció més moderada de la CNT. Fet que li ocasionà no pocs enfrontaments amb els partidaris de la via insurreccional. Durant la Guerra Civil va formar part del Consell d’Economia de Catalunya, on va coincidir amb l’aleshores conseller Josep Tarradellas.
Precisament, entre setembre de 1937 i gener de 1938, Carbó va viatjar a Nova York per encàrrec de la Generalitat per cercar el suport d’un contingent d’anarquistes italians a la causa republicana. Aquest periple es narra al volum que va editar la seva neta. Acabada la contesa es va exiliar a França, Santo Domingo i finalment a Mèxic, on va continuar involucrat en l’antifranquisme. Va morir l’any 1958 enduent-se el seu secret, fins avui. |
Un accident a França va fer possible que sortís a la llum la participació de Carbó en el desemmascarament dels tripijocs del comissari