La Vanguardia (Català) - Culturas
El president poeta
Sabíem dels interessos culturals de qui va presidir el govern espanyol entre febrer del 1981 i desembre del 1982 pel llibre Leopoldo Calvo-Sotelo. Un retrato intelectual. Editat pel seu fill Pedro i publicat per Marcial Pons el 2011, s’aproximava a la figura del polític d’UCD a través de l’anàlisi de la seva biblioteca de deu mil volums, i brindava un ventall d’aproximacions al seu perfil humanístic. Un perfil relativament atípic en el seu gremi avui dia, però no en la seva generació (en sentit ampli) de polítics de la transició, rica en personatges molt llegits, d’Alberto Oliart a Alfonso Guerra passant per Jordi Solé- Tura o Jordi Pujol.
Ens arriba ara un altre volum bastant singular, la Poesía en la tangente de
Leopoldo Calvo-Sotelo, de nou amb impuls familiar (els editors són els seus fills Pedro i José María), aquesta vegada amb el segell de Sial-Pigmalió. Brinda els versos i coples inèdites que el president ucedista, a l’investidura del qual es va desencadenar l’intent colpista del 23-F, va redactar al llarg de seixanta anys, inspirant-se “en les dimensions de la seva acció pública –poesia satírica– i de la seva vida personal –poesia amorosa i familiar–”, segons els editors.
Un intel·ligent pròleg de l’expresident del Principat d’Astúries i escriptor Pedro de Silva apunta contra la “falsa idea” que política i poesia no puguin conviure, i ubica Leopoldo Calvo-Sotelo com “un bon exemple del gust conservador”: en els seus interessos poètics el classicisme es prioritza sobre les avantguarda, “és el gust de la classe alta i el conservadorisme polític, moral i cultural a Espanya”. El que tan bé ha estudiat Gregorio Luri i que, contra el tòpic estès , “és realment elaborat i afecta gairebé totes les categories de les arts. Al final és un gust en el qual domina una idea d’ordre, d’ordre comunament acceptat, i assumit per ell amb la naturalitat amb què assumim les coses que realment existeixen”.
A la primera part del llibre trobem poemes dedicats a figures de la vida pública. Aquell home alt que recordem d’aspecte auster i seriós conreava la sorna en textos carregats amb bala, de vegades dedicats a persones molt pròximes. Com els dedicats al falangista Jesús Fueyo “profesoral, profundo, cruel y oscuro”, o als seus companys en el consell de ministres Pío Cabanillas, bon amic (“Pío, Pío/ no me fío”; “siempre dejas/Cabanillas,/en la Xunta/la pregunta/¿con su lío y sus follones/qué coj.../querrá Pío?”) i el molt menys apreciat Ricardo de la Cierva (“histriónico profeta de desgracia”; “casandra pretenciosa y torpe”). També a adversaris polítics com Felipe González “que va en Azor". I a periodistes com Juan Luis Cebrián, Juan Tomás de Salas o Jaime Capmany. Es tracta, diu Silva, de “l’obra poètica d’un ironista, amb les característiques del quadrant nord-oest d’Espanya”.
Els textos explicatius que acompanyen Poesía en la
tangente permeten detectar intricades relacions familiars al si de les elits del franquisme. Leopoldo era nebot de José Calvo Sotelo, líder de la dreta a la Segona República i “protomártir de la
cruzada” després del seu assassinat el 13 de juliol del 1936. També era nebot de Joaquín Calvo Sotelo, dramaturg d’èxit als anys quaranta i cinquanta amb obres com
La muralla, La visita que no tocó el timbre o Una muchachita de Valladolid. I primer mentor literari del futur polític, a qui donava un estímul econòmic per cada poema que li portava.
Els versos familiars estan en bona mesura dedicats a la seva esposa Pilar, amb qui va viure un sòlid i feliç matrimoni. Era filla de José Ibáñez Martín, ministre d’Educació entre 1939 i 1951 i primer president del CSIC. També hi ha un text dedicat al seu cunyat Rafael del Pino, amic d’infantesa casat amb la seva germana Ana María, enginyer com Leopoldo, fundador de l’avui molt poderosa Ferrovial. (Un altre dels seus cunyats va ser el ministre socialista Fernando Morán).
Sense que aparentment sigui la intenció, en aquestes pàgines que des de l’entorn íntim i en substancioses notes als poemes ens remeten al món de l’administració, la política, l’economia i la diplomàcia, entreveiem a contrallum l’estructura del poder espanyol, però també complicitats i desacords que s’intueixen rellevants en la transició de la dictadura a la democràcia.
Leopoldo Calvo-Sotelo va conrear la versificació satírica sobre personatges de la vida pública espanyola
és quan comença la novel·la: “Los dos habían muerto en un ataque a un convoy civil contra el que el ejército de la OTAN había abierto fuego por error en el puente de Varvarin, a ciento cincuenta kilómetros al sur de Belgrado. El único vehículo en el que hubo víctimas mortales era en el que viajaba Charlie”.
A una saga així d’extensa en el temps correspon una mena d’arbre genealògic que explica la procedència dels diferents personatges: des del protagonista, Mateo, fill de Charlie, el pintor, dels Cases Beaumont, als Beaumont Hubert i la família Nathan, els components del qual, Elías i Dinah i els seus fills Max i Jael, patiran les conseqüències de l’Holocaust. Descriptiva, aquesta narració vol ser testimoni d’una Europa sempre convulsa però on, malgrat tot, es procura la redempció per l’amor. Aquesta novel·la sagaçment escrita és una lliçó de vida davant la preeminència de la mort. |
Susana Frouchtmann
A través de un bosque de magnolios SD EDICIONS. 600 PÀGINES. 29 EUROS