Un periodista pel món amb una vaca

Bèlgica, Itàlia i Argentina (passant per l’Albera): una crònica personal i periodística de Xavier Febrés, de la descoberta d’Europa a la vastitud de La Pampa

Al darrere del títol, d’una neutralitat una mica apàtica –El millor viatge de tots–, el darrer llibre de Xavier Febrés (Barcelona, 1949), té un argument amb ganxo. Al llarg de la seva vida personal i professional, Febrés ha mantingut una relació especial amb les vaques. Penso que si, amb un pelet més d’atreviment, el llibre ho hagués fet constar a la coberta hauria tingut un gran impacte. Febrés recull tres històries viscudes: la primera a Bèlgica, als anys setanta, la segona a Itàlia, als vuitanta i la tercera a l’Argentina, als noranta. Hi ha una quarta història relacionada amb les vaques de l’Albera, de la raça fagina, al segle XXI, que està integrada, però, a l’episodi belga. De la mateixa manera que, fa anys, Joan-Lluís Lluís conversava amb el seu gos sobre França i els francesos i que Enric Juliana comentava la jugada política amb el cap de toro d’un establiment castís, Febrés parla amb les vaques sobre l’especificitat cultural de Bèlgica, sobre Itàlia i el periodisme, sobre el tango i La Pampa i, en l’episodi català integrat a Bèlgica, sobre el disbarat de les fronteres. Més entenimentades que segons quina gent, les vaques gasten idees filosòfiques sobre la millor manera d’aprofitar la vida.

“Europa, descobriment de la pluja” és el capítol més lligat. Explica el gran viatge de joventut, a Brusel·les, el contacte amb un país endreçadíssim i les paradoxes del món progre: una militant trotskista es pensa que Mèxic és un tros d’Espanya, Febrés se sorprén en constatar que a la catòlica Universitat de Lovaina hi ha més gresca i es lliga més que a la Universitat Lliure de Brusel·les. És un dels nostres màxims planians i escriu unes quantes cartes de lluny dedicades al paisatge belga. Descriu una terra “flonja, blana, grassa, pastosa, cel·lulítica” que genera “una mullena enfonsada al caràcter del lloc com una bronquitis”. La boira “embolicava mandrosament una terra condemnada al baf d’inhalació prescriptiva, a les llàgrimes de la humitat eterna”. També té observacions menys pictòriques quan, acabat d’arribar a Brusel·les constata que la gent no posa els peus al carrer però que les finestres de les cambres ben calefactades mai no hi ha cortines tancades ni persianes abaixades. Sempre m’ha cridat l’atenció, a casa nostra, la mania a l’inrevés: la gent viu d’esquena al carrer, amb finestres sempre tapades. Fa riure quan descriu els habitants de Waterloo, emprenyats perquè cada dos per tres el veïnat s’els omple de poca-soltes disfressats, dels clubs napoleònics internacionals. Al clima compromès dels setanta, Febrés va entrar a treballar com a “estirador de puntes”, en una foneria. Són unes pàgines espectaculars.

La part belga deixa pas a uns quants episodis italians, viscuts no tan intensament, que són el making of d’alguns llibres seus: Roma: passejar i civilitzar-se (1987), Ofici d’amant a Florència (1989) i El cul de Napoleó o la revelació de Milà (2000). Malgrat el caràcter una mica subsidiari de les observacions d’aquesta part, Febrés barreja amb bon criteri la crònica sentimental amb observacions periodístiques, al voltant del naixement de la Lega Nord, posem per cas.

Arran del seu segon matrimoni –amb la periodista Patrícia Gabancho, amb qui

En el clima compromès dels anys setanta, Febrés va entrar a treballar com a estirador de puntes en una foneria belga

va escriure l’excel·lent Barcelona, tercera pàtria del tango (1990)– va fer diversos viatges a l’Argentina que donen lloc al tercer capítol, presidit per un retrat viu del bandonionista Pablo Mainetti. Aquí torna a treure l`orella Pla, amb una descripció de La Pampa, sense divagacions vaporoses ni expansions líriques abstruses: un bon dibuix lineal.

Un volum entre l’autobiografia i el periodisme, distret i personal, que m’ha recordat Alguns rastres marcats a la neu , un llibre de Febrés de fa quinze anys que també destacava. |

Xavier Febrés

El millor viatge de tots L’AVENÇ. 144 PÀGINES. 13 EUROS