La Vanguardia (Català) - Culturas
Tirania i avorriment
Dos textos crítics, d’Éric Sadin i Josefa Ros Velasco, que reflexionen sobre l’individualisme liberal que hauria convertit l’humà en un ésser “egoista i tediós”, que troba l’alleujament en la destrucció de l’entorn que habita
De la mateixa manera que una societat pot caure a la mercè d’un tirà sense oposar resistència, avui sabem que un individu pot adquirir conductes pròpies d’un tirà. L’ideal de l’individualisme liberal ha començat a enfosquir. Els individus s’han adonat que la història del projecte de ser homes lliures és la història d’un fracàs. Éric Sadin, (França, 1973), escriptor i filòsof, estudia la relació entre tecnologia i societat. Col·labora amb diversos mitjans francesos i alemanys com Le Monde y Die Zeit. Al seu llibre La era del individuo tirano. El final de un mundo común, ens proposa endinsar-nos en la constatació que l’individualisme liberal ha provocat més desigualtat en una bona part de la societat.
Sadin descriu un individu tirà que s’ha anat creant sota la pressió d’una societat articulada pels estats, en un sistema que tendeix a destruir allò comú, o a amagar-ho. L’individu tirà ha pres consciència de que està en mans d’una devoradora autoexplotació i genera un activisme social de revenja contra grups que considera que l’estan explotant. Sadin ens ofereix un estudi sobre un fet colpidor en mostrar com els individus van inclinant-se cap a una manera d’actuar que va minant l’espai del comú. Són individus desorientats davant el fracàs dels polítics que havien de lluitar contra les desigualtats i la precarietat laboral, que haurien de preservar l’Estat del benestar o el principi de solidaritat.
Fracàs del bon govern
El fracàs del bon govern, incapaç de protegir l’interès general i de complir les promeses, sumat “als desastres ecològics, als desajustos climàtics, a la pol·lució mortífera, a l’ús criminal de pesticides, fets que donen testimoni d’un laisser-aller irresponsable, i fins i tot de connivència entre els governs i el món econòmic vigents” ha desorientat els ciutadans, portats fins al col·lapse per les exigències d’un capitalisme que comporta l’autoexplotació. Aquests factors ens alerten d’un present que Sadin connecta amb la història de l’ideal de ficció trencat per l’individualisme liberal; ho fa capítol rere capítol, des de la postguerra, passant pels anys seixanta, l’ascensió al poder de Thatcher i Reagan a finals dels setanta o l’esperança truncada de la “tercera via” de Tony Blair, Lionel Jospin i Gerhard Schröder als vuitanta. És el camí iniciat pels individus cap a la decepció que provoca la debilitació de les democràcies liberals com a garants de l’interès del comú, dels seus espais de trobada i deliberació.
La història condueix les societats a l’apoteosi de la globalització, a l’embriaguesa de les xarxes, a la falsa impressió que “el món ens pertany”, a la submissió als algoritmes, al triomf de Facebook, Twitter i Instagram com a instruments de possessió. Aquest procés, com exposa Sadin en un dels seus capítols més lúcids, “El advenimiento de particularismos autoritarios”, ha culminat. Mostra els abusos d’aquells que impedeixen l’accés de personalitats de l’“ordre dominant” a les universitats per fer conferències o com el moviment Me Too que en molts casos fa “cas omís de tots els procediments reglamentaris encarregats de fer respectar els drets de cadascuna de les parts”. “L’individu tirà només podrà ser combatut per un contrari que sigui capaç de minvar desbordaments de rancúnia i odi, de treballar per instaurar situacions d’equitat ”.
Si l’assaig de Sadin descriu la gènesi de l’individu tirà, Josefa Ros Velasco – doctorada en Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid l’any 2007 i especialista en Estudis de l’Avorriment – ens ofereix un altre símptoma del desacoblament dels individus amb la societat a La enfermedad del aburrimiento. Una de les quatre experiències de l’avorriment que descriu coincideix en bona mesura amb la teoria de Sadin: “El aburrimiento dependiente del entorno, cronificado, a nivel individual o grupal: un sujeto/un grupo de sujetos se aburre a causa de un contexto que no cambia y ante el que no puede reaccionar, aunque quiera, debido al propio contexto…”. L’assaig mostra una terrible para
“L’individu tirà només podrà ser combatut per un contrari que sigui capaç de minvar desbordaments de rancúnia i odi”
doxa: “Però potser no pot sentir-se avorriment per l’oposat, això és, per la manca de temps per avorrir-se?”.
L’avorriment va desplaçant el desig i aquest s’apropia de tot el que ens envolta, i no ens permet reaccionar
Autoexplotació i desig
Aquest aspecte incideix directament en l’autoexplotació, en com l’avorriment va desplaçant el desig, ocupant el seu espai. És una de les característiques de l’home contemporani, al veure frustrades les seves il·lusions. Velasco connecta l’avorriment negatiu amb altres realitats, com el suïcidi, la malenconia, la decepció, la demografia, el neguit i els trastorns psicològics. L’avorriment arrossega els homes expulsant-los de la societat; ha de ser contrarestat, perquè no es cronifiqui. Llegit des de l’òptica del malestar de l’home contemporani, l’assaig ens posa sobre la pista d’un gran nombre de persones que es deixen vèncer per l’avorriment negatiu, ja sigui per causes exògenes o endògenes. Velasco, si bé defensa la contribució cultural positiva de l’avorriment, també ens adverteix dels perills que comporta quan aquest s’apropia de tot el que ens envolta i no ens permet reaccionar. |
Éric Sadin
La era del individuo tirano. El fin de un mundo común
CAJA NEGRA. TRADUCCIÓ DE MARGARITA MARTÍNEZ. 304 PÀGINES. 21,50 EUROS
Josefa Ros Velasco
La enfermedad del aburrimiento
ALIANZA EDITORIAL. 296 PÀGINES. 19,95 EUROS