El cap als núvols

Un 31 de juliol del 1944 el comandant Saint-Exupéry de l’ala de reconeixement fotogràfic va enlairar-se de l’aeròdrom de Borgo, a Còrsega, per fotografiar les posicions alemanyes al Roine. Tenia 44 anys, sobrepès i diversos accidents que l’havien limitat la mobilitat d’un braç. Des del comandament aliat havien fet l’impossible perquè no volés. Era un escriptor cèlebre i el volien al departament de propaganda per alliçonar els joves a allistar-se, però ell s’hi va negar: “Com puc dir als joves que vagin a la guerra si jo estic conservat a la rereguarda com un pot de melmelada?”.

Al tram final de la guerra li van autoritzar vuit vols abans de passar-lo a la reserva i aquell 31 de juliol ja els havia complert. Va enlairar-se aquell matí sobre la Mediterrània cap al front enemic i no va tornar mai més. No va saber mai que la història que va escriure, molt deprimit, durant l’exili de Nova York es convertiria en un dels llibres més traduïts de la història: El petit príncep. Potser en castellà s’hauria d’haver traduït com El pequeño príncipe (Le petit prince), amb un toc menys infantilitzant que El Principito. El seu èxit ha ocultat els seus altres llibres, tots relacionats amb l’aviació: Correo Sur, Vol nocturn, Terra dels homes, Pilot de guerra, on es

L’escriptor i pilot Antoine Saint-Exupéry, davant el seu avió

barreja l’ofici de pilot amb la poètica del vol i la reflexió existencial.

Roald Dahl es faria cèlebre amb contes com Matilda o Charlie i la fàbrica de xocolata, però el seu primer conte –Pan comido– va ser el relat d’un accident aeri que va patir al desert de Líbia. Durant la seva etapa de pilot de la Royal Air Force britànica als anys de la Segona Guerra Mundial va intentar un aterratge forçós però es va trencar el tren d’aterratge del seu Gladiator. En ser rescatat havia perdut la vista i va ser atès en un hospital d’Alexandria. Allà es va enamorar de la seva infermera, que va ser la primera persona que va veure al recuperar la vista, vuit setmanes després. Aquestes i moltes altres aventures les explica al seu deliciós llibre de memòries de joventut Sol pel món. El seu primer llibre infantil es va titular Los Gremlins, uns personatges que segons els aviadors eren els responsables de les fallades mecàniques dels avions.

També va ser pilot de combat el novel·lista James Salter, un dels grans de la literatura nord-americana del segle XX. A Pilotos de caza va relatar la seva pròpia experiència quan va arribar a un esquadró de combat a Corea durant la guerra iniciada el 1950. Una aguda reflexió sobre el deure i la presumpta glòria del combat, fent osques al fuselatge de l’avió amb cada enemic enderrocat.

El periodista i escriptor Joseph Kessel és un altre dels que va volar i va escriure molt sobre el vol. Va deixar la valuosa biografia èpica d’un dels grans pilots del segle XX, el pilot francès, Jean Mermoz, íntim amic de Saint-Exupéry. Grans pilots com les nordamericanes Amelia Earhart o Beryl Makham han deixat obres lluminoses sobre el vol. Earhart, que va desaparèixer en un vol al voltant del món, va deixar clar el seu afany per volar en un llibre titulat de manera tan alegre com esclaridora Por el placer de hacerlo.

I la història de lletres voladores continua. La novel·lista nord-americana Maggie Shipstead ha publicat a l’editorial AdN, El gran Círculo (finalista del prestigiós premi Booker), on relata la història d’una noia fascinada per uns acròbates aeris a començaments del segle XX que deixa els seus estudis i ho deixa tot per ser pilot.

Quan Saint-Exupéry va guanyar el premi Fémina l’any 1931 per Vol nocturn, un periodista que desconfiava que hi hagués escriptors amb un altre ofici que no fos ajuntar lletres tot el dia, li va preguntar com era possible que fos alhora aviador i escriptor. Ell li va contestar: “Quina és la diferència?”.

ARXIU