Nostàlgia del Grand Tour

El viatge no va ser sempre cosa de masses. En els seus orígens, el turisme va ser una activitat de classes altes, intel·lectuals i artistes a la recerca de formació i enriquiment cultural. Algunes novetats editorials ens traslladen a aquell moment

Una de les escassíssimes coses positives que va portar la pandèmia va ser la possibilitat que ens va brindar de redescobrir una imatge gairebé inèdita: la ciutat sense turistes. El turisme de masses com a plaga és ja una icona del món contemporani i ha estat retratat amb ironia i agudesa pel fotògraf britànic Martin Parr, que converteix els seus compatriotes en shorts i xancletes en objecte d’una mirada antropològica. No sempre va ser així, hi va haver un temps en què el turista –quan encara se’n deia viatger– va estar envoltat d’una aura de glamur. Va ser a les albors del fenomen, quan els viatges de plaer per conèixer món tenien un propòsit formatiu i d’enriquiment cultural i estaven només a l’abast dels fills de les elits dels països del nord que viatjaven al sud, a un dels bressols de la civilització europea: Itàlia. És el que es va conèixer com el Grand Tour.

El Grand Tour es va iniciar al segle XVII, va viure la seva màxima esplendor en el XVIII i va continuar pròsper al llarg del XIX, fins que va començar a derivar en un turisme ja més organitzat i massiu. És en aquell moment quan van començar a publicar-se les primeres guies de viatge professionals, l’alemanya Baedecker (de llegendàries tapes vermelles) i l’anglesa Murray, antecedents de la Michelin i tantes altres. També van aparèixer llavors les primeres agències, com la creada pel britànic Thomas Cook, que el 1841 es va inventar el primer viatge organitzat portant cinc-centes persones amb tren a un congrés antialcohòlic i deu anys després ja gestionava el desplaçament de més de cent mil a l’Exposició Universal de Londres. De manera que l’emprenedor Thomas Cook –l’agència del qual, per cert, continua en actiu– és un dels culpables de la massificació del turisme.

Tornant al Grand Tour: era aquest un llarg viatge –amb alguna cosa d’iniciàtic– emprès per joves de classe alta, i també per intel·lectuals i artistes, sobretot britànics i en menys nombre alemanys. El recorregut pel continent europeu començava a França, passava de vegades per algun altre país com Suïssa, i indefectiblement acabava a Itàlia, amb predilecció per ciutats com Gènova, Venècia, Roma, Florència i Nàpols. Què feien aquests incipients turistes? Doncs visitar museus, esglésies i ruïnes, recórrer els vestigis d’un passat esplendorós, amarar-se de cultura. I també, esclar, gaudir de l’acollidor clima i la joie de vivre dels meridionals, de la gastronomia, de la sensualitat i de vegades també de la sexualitat, viscuda per aquells verals d’una manera menys puritana i constreta que als seus països. És un viatge que >

> van fer molts escriptors, que en van deixar testimoni i van crear tot un gènere literari: britànics com Boswell, Adison, Beckford, Lawrence Sterne (que va escriure el deliciós Un viatge sentimental per França i Itàlia), l’historiador Gibbon, l’assagista Hazzlitt, Dickens, Trollope, Smollett, l’esteta Rushkin, romàntics com Byron i Shelley; alemanys com Heine i Goethe (que va residir un temps a Roma, en un pis que avui es pot visitar, i va escriure l’imprescindible Viatge a Itàlia i les meravelloses Elegies romanes), francesos com Chateaubriand, Gauthier, Stendhal, Huysmans i Renan, i també americans com Hawthorne i Twain. En la seva forma més tardana, el Grand Tour està molt ben descrit a Una habitació amb vistes, la novel·la que E.M. Forster va publicar el 1908, i també en l’exquisida adaptació al cinema que en va fer James Ivory.

El volum Cuando viajar era un arte, de l’erudit professor italià especialista en literatura nord-americana Attilio Brilli, fa referència i cita amb abundància tota aquesta literatura viatgera, a través de la qual construeix un deliciós compendi del Grand Tour. Tot i això, la gràcia del llibre és que a més d’abordar els aspectes més sofisticats i literaris de l’assumpte també baixa als detalls més mundans. Dedica pàgines formidables a la logística que implicava la preparació del viatge, els suborns que de vegades calia pagar a les duanes, els tràmits burocràtics, l’ús del pagament a crèdit, la gestió del correu, els incidents i accidents amb els carruatges, el perill dels saltejadors de camins, l’estat no sempre gaire higiènic de les posades (les primeres guies indicaven com dormir en certs llocs convenientment parapetat per evitar les temudes puces i xinxes), les delícies i perills de la gastronomia local, els trucs per evitar l’assetjament de captaires i prostitutes...

Itàlia com a país receptor d’aquest turisme va començar a desenvolupar una incipient indústria entorn d’ell: alguns viatgers elogien el bon estat de manteniment de les seves vies de comunicació; el Caffé Greco i el saló de te Babington’s, al centre de Roma, es van obrir per als viatgers estrangers (just davant del segon, a la Piazza Spagna, hi ha la casa on va morir el poeta Keats, que es pot visitar), i les posades es van posar al dia: textos de l’època comenten amb entusiasme la incorporació de moderns artefactes per defecar amb comoditat i higiene.

Si Itàlia era el destí obligat del Grand Tour, Espanya no en va formar mai part oficial, però el tipisme local va començar a atreure per aquella mateixa època viatgers estrangers. A ells està dedicat Los amantes extranjeros d’Ana R. Cañil, un llibre de caire més periodístic i lleuger, que incorpora un aparell visual millorable i conté alguna badada com situar el Café Colonial de la tertúlia de Cansinos Assens a Sevilla en lloc de Madrid. El llibre explica les aventures dels visitants estrangers per la nostra geografia a partir dels periples de l’autora i s’ordena per espais geogràfics i no per èpoques. S’hi troben a faltar alguns viatgers rellevants, com ara Rilke, i un índex onomàstic, bàsic en aquest tipus de lli

El recorregut començava a França, passava de vegades per algun altre país com Suïssa, i indefectiblement acabava a Itàlia

un viatge que van fer molts escriptors, que en van deixar testimoni a les seves obres i van crear tot un gènere literari

És

MARC PALLARÈS