La Vanguardia (Català) - Culturas
Passejar per Roma
Roma mostra amb una claredat difícil d’igualar que una ciutat és una superposició de capes, d’èpoques. Tot just separats per uns metres, conviuen els vestigis de l’antiguitat amb la pompa de l’arquitectura feixista, el glamur de la dolce vita amb els palazzi d’esplendor barroca. El passat és tan present que és impossible obrir una nova línia de metro –recordin la memorable escena de Roma de Fellini– sense que les obres es paralitzin per l’aparició d’algun jaciment arqueològic. Roma conté moltes Romes que s’entrecreuen i entremesclen en joiós caos, i per això les dues pel·lícules que millor l’han retratat són corals, desmesurades, trasbalsades i sensuals: La dolce vita i el seu reflex especular La gran bellesa de Sorrentino.
A banda de les innombrables pel·lícules que la ciutat ha inspirat, també ha donat peu a molts llibres que tracten, amb sort diversa, de capturar la seva essència. Juan Claudio de Ramón, diplomàtic que va passar un temps a la ciutat, ha optat per una fórmula tan intel·ligent com seductora: el retrat a pinzellades impressionistes.
El títol –Roma desordenada–ja ho deixa clar, la seva és una Roma explicada en desordre, encara que al final les peces disperses acaben formant un mosaic que proporciona un retrat molt més estimulant –i ric– que el d’una aproximació metòdica i ordenada.
A partir de les seves vivències, de les seves passejades pels carrers i places, l’autor va filant una successió de peces breus, que permeten ser llegides en ordre o en un gaudible desordre. Parla –amb gran elegància literària però sense indici de pompositat– de l’únic cafè de Roma –el Greco– creat per als viatgers del Grand Tour (que desmitifica), com el veí saló de te Babington’s; d’escultures i esglésies; d’un palau de la Roma secreta que visita de forma gairebé clandestina; de totes les llegendes de la Fornarina que va pintar –potser va somiar– Rafael; d’un moment de felicitat a la Villa Adriana; d’Ennio Flaviano escrivint amb Fellini
La dolce vita; de l’erudit professor que va inspirar a Visconti la seva última pel·lícula, que es coneix com l’innominable (se suposa que dir el seu nom atreia la mala sort, de manera que no el posaré, seguint els consells dels romans, però sí que em permeto recomanar-los que visitin la seva poc visitada casa-museu); de viatgers i visitants il·lustres –Goethe, Winklemann– ; d’espanyols a l’exili –Alberti, Zambrano, Gaya–, i d’espanyols de passada –Velázquez, que va pintar dues meravelloses vistes del jardí de la Villa Mèdici–; d’EUR, el barri de molt interessant arquitectura feixista que es va construir en temps de Mussolini i en el qual s’han rodat moltes pel·lícules; d’olors, colors, menjars... I també hi surt la Roma ombrívola de la matança de les Fosses Ardeatines, els conflictes de la immigració i la pobresa, i la covid (que ocupa un apèndix en forma de diari sobre els dies més durs de la pandèmia viscuts a la ciutat confinada).
Aquest formidable llibre ha propiciat l’efecte de portar-me a la memòria records, passejades i descobriments feliços en diverses estades romanes. Vagin o tornin a Roma, i mentrestant llegeixin aquesta Roma desordenada atapeïda de tresors.
Attilio Brilli Cuando viajar era un arte
ELBA 256 PÀG. 22,50 EUROS
Anna R. Cañil Los amantes extranjeros ESPASA 376 PÀG. 21,90 EUROS
Juan Claudio de Ramón
SIRUELA 344 PÀG. 22,95 EUROS
Marc Walter i Sabine Arqué The Grand Tour TASCHEN 616 PÀG. 60 EUROS bres, però malgrat aquestes pegues, la proposta és interessant. L’autora fa especial atenció a dos grups: els romàntics i els que, parafrasejant el títol d’una novel·la d’Ignacio Vidal Folch, podríem anomenar turistes de l’ideal: és a dir, els intel·lectuals que van venir a donar suport a la República en la Guerra Civil.
Entre els romàntics destaca un americà, Washington Irving, que va arribar com a diplomàtic a Madrid, va viatjar a Andalusia, va quedar fascinat i va escriure els Cuentos de la Alhambra, llibre que va descobrir als seus compatriotes el nostre país. A més, cal esmentar dos britànics molt singulars que van plasmar en sengles llibres una visió peculiar i no exempta d’alguns tòpics d’Espanya: George Borrow va recórrer el país venent bíblies protestants (la qual cosa li va costar fins i tot una detenció, perquè l’única religió admesa llavors era la catòlica) i va relatar les seves aventures a
La Biblia en España, publicat el 1843; el segon és Richard Ford, que va arribar a la recerca d’un clima millor per a la seva esposa malalta, es va instal·lar quatre anys a Andalusia –on li va fer un retrat el pare de Gustavo Adolfo Bécquer, el pintor José Domínguez– i des d’allà va recórrer la Península en companyia de traginers, va gaudir de la companyia de la gent del poble i va criticar amb severitat la corrupció política imperant, de la qual cosa va deixar testimoni en llibres com Cosas de España (el país de lo imprevisto).
Pel que fa a la Guerra Civil, l’autora se centra sobretot en Hemingway i la seva versió romantitzada de la realitat (que ja en el seu moment li va retreure John Dos Passos; va ser al Madrid d’aquella època quan els dos escriptors es van enemistar) i la molt crítica d’Orwell després del que va veure a Barcelona i va plasmar al seu Homenatge a Catalunya (i a propòsit d’això, els recomano l’extraordinari llibre de Miquel Berga
Quan la història et crema la mà: Orwell i Auden entre dues guerres, publicat en castellà i català per Tusquets).
Menció a part mereix el capítol dedicat al fugaç pas de Jules Verne per Vigo i com la ciutat va poder inspirar-li algunes de les aventures del capità Nemo al Nautilus. El llibre es tanca amb el pas de García Márquez per Barcelona i el rastre que va deixar Barcelona –i Cadaqués en el relat Tramuntana– a la seva obra.
Viatgin i llegeixin. Com li va dir Lord Chesterfield al seu fill quan aquest li va escriure des d’una etapa del Grand Tour queixant-se d’un incident amb el carruatge que el transportava: amb totes les seves amargors i delícies, el viatge és una metàfora de la vida. |