La Germandat de l’Ase Roig

El castell de Montjuïc no tenia cap novel·la fins ara, que Joan Pons el col·loca al mapa narratiu i ofereix una visió del període posterior a la guerra de Successió

Quan es va anunciar que Barcelona Ciutat de la Literatura organitzava les Beques Montserrat Roig que consistien en una dotació econòmica i un espai per escriure en un lloc singular de Barcelona, vaig tenir un sentiment ambigu. D’una banda, hi ha una gran precarietat, els escriptors necessiten ajudes a la creació. De l’altra, tenim una xarxa cultural cada cop més burocratitzada. Ajuntar les dues coses fa una mica de basarda. Un escriptor amb un despatxet en una fundació o en un museu, cobrant una paga que, no ens enganyem, no permet alliberar gaire temps si l’autor té una feina de fitxar... Altrament: on han escrit sempre els escriptors? Manuel Puig, que teniu a la pàgina del costat, tan maco ell, on escrivia? Si he de triar un lloc per escriure, que no sigui a casa, triaria un hotel o un bar. També he escrit en biblioteques, quan no hi ha hagut més remei. No hi puc fer més: m’esgarrifa la domesticació dels escriptors.

Però vet aquí que una de les novel·les que han sortit dels premis d’escriptura Montserrat Roig del 2018, La malaltia del cor de Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960), és un llibre de literatura molt notable i, a sobre, ha tret el tema de l’espai singular on es va escriure en part: el castell de Montjuïc. Joan Pons és un novel·lista interessant que se situa en la cruïlla entre la novel·la històrica i la novel·la fantàstica, o misteriosa, o simbòlica, o com se n’hagi de dir. Perquè, lluny de deixar-se absorbir per la burocràcia dels gèneres literaris, Pons és un autor de literatura bona, de novel·la seriosa, un escriptor. I és una pena que llibres seus de vàlua com El laberint de les girafes (1999) o La casa de gel (2009) no hagin fet més forat.

Pons és un d’aquells autors que no caldria que escrivissin amb un argument. De fet, la part millor de La malaltia del cor, que són les primeres 70 o 80 pàgines, es pot llegir com una mena de prosa poètica. Quan descriu l’univers del castell, quan recorda la infantesa a Menorca o quan explica la navegació cap a Barcelona té un dring que fa pensar en Miquel Bauçà i en Dino Buzzati. T’és una mica igual saber cap a on tirarà la història. El llibre és llengua i paisatge, imatge i símbol. Quan descriu un picapedrer arrebossat de pols de la pedrera, que sembla un fantasma, o quan explica que a casa, de menut, menjaven flams de sang i com els feien. L’estructura de paràgrafs curts, molt bells, canviants, les referències a les bèsties i la relació que hi té la gent del poble: tot això està molt bé. Per explicar els colors d’uns dibuixos (fets amb pela de magrana, cafè, roselles i cua de cavall) escriu: “Colors efímers que s’aferraven diluïts al paper d’arròs com si besessin una persona a través d’un vidre”. Besar a través d’un vidre! Pons és un mestre de les descripcions del món inferior, té una imaginació aquàtica subterrània. En un llibre anterior va descriure les anguiles que es deixaven anar a les basses per mantenir l’aigua neta i ara explica la sensació de banyar-se amb una dona-serp a la cisterna del castell de Montjuïc o de penetrar en una reunió secreta al pou de glaç de la fortalesa.

Tot el que és argumental (la topada amb un mercenari assassí, la descoberta d’una societat secreta –la Germandat de l’Ase Roig– i les maniobres del jove protagonista per protegir la seva dona del sacrifici ritual), tot i estar molt bé, no està tan bé com la part més lírica i desinteressada. No m’ha convençut gaire la referència al sacrifici de Companys. El castell de Montjuïc no tenia cap novel·la. Aquesta de Joan Pons el col·loca de manera brillant en el nomenclàtor narratiuurbà. Ofereix una visió nova, fantàstica, de la postguerra de la guerra de Successió (la del 1714), i grata la ferida literària que no es tanca mai: les arrels del mal. |

L’escriptor menorquí és un mestre de les descripcions del món inferior, té una imaginació aquàtica subterrània

Joan Pons

La malaltia del cor

UNIVERS. 188 PÀGINES. 18,90 EUROS

LLIBERT TEIXIDÓ Joan Pons col·loca de manera brillant el castell de Montjuïc en el nomenclàtor narratiu-urbà