La fi de l’esplendor mogol

A partir de testimonis que van sobreviure a la matança, William Dalrymple rescata els esdeveniments d’un dels episodis més violents de la història de l’Índia, després de que la Companyia de les Índies Orientals prengués la ciutat de Delhi

Poques civilitzacions han donat una cultura tan refinada com la de l’imperi mogol a l’Àsia. Igual com succeeix amb l’Al-Andalus a la península Ibèrica, la història oficial es va encarregar d’ocultar o si més no minvar la seva brillantor, tant l’intel·lectual com l’artística. Afortunadament, el temps ho torna tot al seu lloc i obres literàries com El último mogol (2006), del cèlebre William Dalrymple (Escòcia, 1965), serveixen per tornar la llum a una esplendor perduda en la memòria històrica. A més, ho fa amb un sentit narratiu lúcid i que atrapa el lector. Creiem que estem llegint una ficció quan en realitat es tracta d’un assaig que teixeix nombroses fonts històriques amb el discurs de l’autor. Dalrymple és un gran coneixedor de l’Orient Mitjà, l’Afganistan, el Pakistan o l’Índia, on resideix la meitat del temps. Historiador, crític literari i autor de llibres tan reputats com La anarquía (2019), El retorno del rey (2012) o La ciudad de los djinns (1994).

El último mogol va obtenir diversos premis des de la seva publicació, entre els quals el Duff Cooper Memorial a la millor biografia. Aquesta obra, que se centra en els últims dies de l’emperador mogol Bahadur Shah II, acaba de ser rigorosament editada per Desperta Ferro, tractant-se de la primera traducció a l’espanyol.

A partir d’un inici en el qual se’ns dona a conèixer el tràgic final d’un emperador que va acabar els seus dies sense pena ni glòria, en una tomba anònima a prop de Rangun, fem un salt al passat per compartir els seus temps d’esplendor. Poeta, cal·lígraf, teòleg i místic sufí, a més de mecenes, la figura de l’emperador empatitza per la seva falta d’autoritat i sentit idealista. El seu delicte és alinear-se amb la rebel·lió dels sipais, soldats d’infanteria índia al servei de la Companyia de les Índies Orientals que van prendre la ciutat del Delhi a inicis del 1857. Els britànics que havien governat la ciutat des del 1802 van haver d’abandonarla, perdent diverses famílies. La set de venjança i la tensió religiosa entre musulmans i cristians acaben d’encendre la metxa. Amb l’emperador, a la narració apareixen tota una galeria de personatges com el reverend Jennings, que considera que les antigues religions han tingut massa impacte i han de ser desemmascarades, l’indestructible general Wilson, que donarà la seva vida fins a veure apagada la rebel·lió, o la bonica Zinat Mahal, l’esposa favorita de Zafar.

Dalrymple manté el fil narratiu amb mestria, dilatant els temps, precisant els detalls, sense perdre’s en els més de vint mil documents que va trobar als Arxius Nacionals de l’Índia, per poder explicar la història des del costat indi. Quan per fi arriba el setge del nombrós exèrcit britànic, som testimonis de la resistència dels habitants de Delhi, les muralles i fortins de la qual van caient a poc a poc. L’emperador esdevé llavors una figura romàntica, el final d’una civilització que va deixar la joia del Taj Mahal per a la posteritat i alguns bonics jardins al Caixmir, però que a Delhi va veure destruït el seu patrimoni amb l’excepció de la mesquita de Jama Masjid, la façana del fort Vermell i la preciosa tomba de Humayun.

“En algun moment entre la mitjanit i l’alba, la matinada del dia 17, Zafar va sortir amb sigil del fort Vermell per la porta de l’aigua, sense avisar... i sense emportar-se amb ell més que una selecció dels seus tresors ancestrals... Una vegada va haver resat al santuari sufí de Nizamuddin, expliquen que Zafar es va posar a plorar... La llum de l’imperi mogol s’apaga irremeiablement; amb prou feines durarà unes hores més”.

Com testimonia aquest llibre, la guerra només porta misèria. La bonica ciutat de Delhi queda desolada, amb soldats aquarterats i tot desert i silenciós. L’antiga capital de l’Indostan, la gran metròpolis dels mogols, es va convertir en la ciutat dels morts.

Per fortuna, la literatura serveix per recuperar la memòria històrica, afegint nous punts de vista i elements per arribar a comprendre el que va poder ser l’esplendor d’una civilització tan refinada com aquella. |

El final d’una civilització que va deixar la joia del Taj Mahal per a la posteritat i alguns bonics jardins al Caixmir

William Dalrymple

El último mogol, el ocaso de los emperadores de la India 1857

DESPERTA FERRO. 592 PÀGINES. 27,95 EUROS