Qui va matar el thriller eròtic?

El gènere que va dominar les pantalles als anys 80 i 90 va viure una mort sobtada amb les franquícies del nou mil·lenni, i ara navega entre la revisió i la paròdia

Hi ha pel·lícules que treuen el costat més aprofitat dels crítics. Per exemple: Aguas profundas, d’Adrian Lyne. “És l’equivalent cinematogràfic a esperar que es faci una torrada i adonar-te després que no has encès la torradora”, va dir el nordamericà Matt Pais. “La pitjor pel·lícula que he vist en molt de temps. La història no progressa mai i et manté esperant un clímax que no arriba mai”, també es va escriure. Fins i tot els qui deixaven mig bé el film en el qual es van enamorar Ben Affleck i Ana de Armas, estrenat el març passat, ho feien amb algun caveat important del tipus: “Per molt gòtica, vulgar i telenovel·lesca que sigui la pel·lícula, al final vols saber qui guanya”.

La pel·lícula de Lyne, basada en la novel·la de Patricia Highsmith sobre un matrimoni adinerat que es tortura malgrat el seu acord semipoliamorós, té, en efecte, molts moments risibles –Variety els va ordenar en un article, minut a minut– però el seu principal pecat és el d’estar fora d’ona, en completa falta de sintonia amb la seva època.

Feia vint anys que Lyne no dirigia cap pel·lícula, des d’Infiel, i en aquestes dues dècades que s’ha passat vivint a França i intentant tirar endavant pel·lícules que no van fructificar, el gènere que el va fer famós i li va pagar la seva casa de la Provença, el thriller eròtic, va passar de ser sinònim de cinema comercial per a adults a convertir-se en un acudit. Hi va haver un temps en què Lyne va dominar la taquilla i la conversa cultural amb Atracció fatal, pràcticament deixen de regnar a la taquilla amb l’arribada del nou mil·lenni. El pic de la tendència segurament cal situar-lo el 1987, l’any en què Adrian Lyne va estrenar Atracció fatal, una de les pel·lícules dels vuitanta que més malament han resistit el pas del temps pels seus clixés de gènere i el film que va instaurar la idea de Michael Douglas com a leading man malalt de sexe,

per excés o per defecte. Cinc anys més tard el gènere va arribar a la seva fase barroca, la que anticipava el declivi: el 1992 es va estrenar Instint bàsic, però també La mano que mece la cuna i Dona blanca solte

ra busca.

La historiadora del cinema Karina Longworth acaba de dedicar tota una temporada del seu podcast You must remember this a l’erotisme en el cinema dels vuitanta i a la tardor continuarà amb una altra temporada dedicada als noranta. Allà té espai i recursos per analitzar el fenomen en tota la seva magnitud, des del neonoir d’El carter sempre truca dues vegades –és interessant contrastar les versions dels anys quaranta i els vuitanta d’un mateix llibret per entendre com havia canviat el que es considerava sexi en pantalla– fins a la influència de l’anomenada estètica MTV en pel·lícules com Flashdance i Risky business.

El sistema de classificació de pel·lícules per edats, que es va introduir als Estats Units a finals dels setanta, també va ser clau en la definició de l’estètica del thriller eròtic. El mateix Adrian Lyne era un mestre a fer creure a l’espectador que estava veient una cosa molt més gràfica i febrosa del que en realitat estava veient, gràcies a aquelles coreografies pseudoeròtiques (vegeu el fil de Nou setmanes i mitja) que li permetien esquivar la classificació X i caure en la més segura “no apta per a menors de 17”: les pel·lícules que escollien les parelles d’entre 18 i 70 anys quan anaven al cinema els divendres abans no es considerés normal que aquella demografia veiés pel·lícules de superherois i elfs pagant i sense estar obligats pels seus fills petits.

Erotisme segle XXI

“Ningú no carda!”, es queixava el cineasta Steven Soderbergh de les pel·lícules que ell inclou en el gènere “de l’univers de fantasia-espectacle”. I aquesta és una conversa habitual, la manera en la qual el sexe ha desaparegut de les pantalles i s’ha refugiat, si de cas, en sèries com Euphoria i Pam & Tommy. Hi ha una gran excepció d’aquesta regla: la trilogia 50 sombras de Grey. Menys d’una dècada després de la seva estrena, tots els implicats en reneguen com del producte entre kitsch i tòxic que és, una fantasia sexual paradoxalment hiperpuritana.

Vist amb ulls del 2022, el thriller eròtic com a gènere genera certa nostàlgia –“va ser molt excitant veure una pel·lícula protagonitzada per dos adults que tenen vides sexuals”, va dir Longworth en una entrevista, una de les poques veus dissidents entorn d’Aguas profundas, que qualsevol dia es revisitarà com a clàssic de culte– però alhora el seu aclamat retorn presenta moltes dificultats. Per començar, de contingut. La dona una mica psicòtica que utilitza el sexe per al seu propi benefici, la bullidora de conills, com va quedar tipificada Glenn Close després d’Atracció fatal per l’escena en la qual el seu personatge, Alex, fica en una olla la mascota de la filla del seu amant, presenta lògiques dificultats de versemblança per a diverses generacions alfabetitzades en el feminisme pop de la quarta onada.

Les plataformes, on (gairebé) tot hi cap i que estimen un contingut amb reconeixement de marca, estan fent temptatives per ressuscitar el gènere. Paramount + prepara una versió d’American gigolo i una altra d’Atracció fatal, amb Joshua Jackson i Lizzy Caplan. La sèrie començarà on acabava la pel·lícula, amb el personatge d’Alex, la destrossallars, morta. I segons la productora que ha impulsat la idea, Nicole Clemens, s’explicarà des de la “mirada femenina”. Qui sap si bulliran mascotes, per allò de la nostàlgia. |