Joguets i escriptors!

El Museu del Joguet de Catalunya-Figueres no és un museu convencional amb tot de joguets arrenglerats per èpoques o per fabricants. El seu creador, Josep M. Joan i Rosa, l’ha organitzat com els nens (endreçats) organitzen els joguets a l’armari on els guarden: aquí totes les pilotes, allà totes les nines, aquí tots els cotxes, allà tots els trens. A l’altre pis, els joguets de llauna, el cine Nic i el joc de l’oca. És un museu molt ple de coses i fa una gran impressió quan t’hi passeges: tant el primer cop d’ull escenogràfic com la segona i la tercera vegada que hi vas, i descobreixes les connexions entre les peces. Et pots passar hores davant de les vitrines i sempre hi trobes detallets que abans no havies vist.

A més, no es limita als jocs de canalla. Parteix de la idea que els joguets interessen als nens però que també interessen –i molt!– als nens grans. Els nens grans són uns senyors i senyores que han mantingut un lligam directe amb la infantesa. Són enjogassats, tafaners, remenetes, ho deixarien tot per seure de cul a terra, anar obrint capses i traient peces. En la seva activitat quotidiana introdueixen petites facècies i entremaliadures que ho fan tot més divertit.

En aquesta categoria dels nens grans hi ha molts escriptors i escriptores. I, fins ara, no hi havia cap llibre que posés en contacte el que han escrit –sobre els joguets de quan eren menuts, sobre els joguets dels seus fills i sobre altres joguets– amb les peces de col·lecció. Establir aquesta mena de relacions és també un joc i un gran exercici d’imaginació. Perquè, en general, els escriptors no fan grans proclames: “Atenció, ara parlaré de joguets!”. Has d’anar rastrejant amb molta paciència. Quan trobes un bon text, tens premi. Per exemple, a El quadern gris, Josep Pla explica que de nano, a Palafrugell, jugava a fer de capellà. És un joc que s’ha perdut però que va tenir molt de predicament les primeres dècades del segle XX. Al Museu del Joguet s’exposen moltes fotografies d’artistes i gent coneguda amb els seus joguets i >

“Voleu prodigi com aquest: una pilota?... Llença el nen una pilota contra la paret, i la paret l’hi torna. I mireu com ja, amb això sol, la paret, una cosa tan inerta, tan rígida, ve a vivificar-se en una mena d’animació mitològica, i entra en el joc, i se converteix en un contendent del nen, i –amable miracle!– tots dos juguen...” > un dels que hi surten jugant a fer de capellà és el pintor Frederic Amat.

La periodista Irene Polo va escriure sobre l’incendi dels magatzems El Siglo, a la Rambla de Barcelona, el dia de Nadal del 1932. Els aparadors eren plens de nines. Polo es va dedicar a recollir el sentiment de la canalla, va parlar amb nens, mares i fins i tot amb un bomber que descriu una escena de pel·lícula: les flames que consumeixen El Siglo, i una nina d’aquelles que parlen diu mama! Quina il·lusió fa trobar un text així!

De la recopilació de textos (Arquimbau, Benet i Jornet, Aurora i Prudenci Bertrana, Brossa, Calders, Víctor Català, Carner, Capmany, D’Ors, Espriu, Fontseré, Marçal, Perucho, Terenci..., fins a quaranta-vuit autors clàssics del

EUGENI D’ORS “Joguines”

La Veu de Catalunya, 5 de gener del 1906

Pilota amb la qual va jugar Kubala

segle XX!) se’n poden treure algunes conclusions. Una: hi ha escriptors més juganers que d’altres. I que, sovint, les coses no són com semblen.

Salvador Espriu i Joan Brossa no lligaven gens, és sabut de tothom. Dies enrere, l’amic Agustí Pons, amb qui vaig compartir fa molts anys redacció al diari Avui, m’explicava que quan en Brossa el telefonava al diari deia: “Sóc Salvador Espriu”. L’Agustí, una mica empipat, li responia: “Per què ho fa això?”. “És per veure si així em feu cas”. Espriu tenia una lletra molt remenuda i quan es parlava de la possibilitat que li donessin el premi Nobel, Brossa va proposar en una entrevista que li donessin el premi Nobel de Cal·ligrafia. Doncs bé: Brossa i Espriu són els dos escriptors catalans que parlen més de joguets. Espriu va escriure sobre les figures del pessebre, sobre un soldadet de plom i sobre el mag Sembobitis, un dels personatges del famós Teatro de los Niños que editaven a Barcelona C.B. Nualart, I.G. Seix y Barral Hermanos. El Teatro de los Niños que va ser de Joan Brossa és una de les peces destacades del Museu del Joguet de Catalunya-Figueres que, a més, conserva la col·lecció de jocs de màgia, i tots els joguets d’Agapito Borrás de Mataró, que Brossa tenia de quan era petit. Segons explica al llibre de Lluís Permanyer Brossa x Brossa. Records (1999), el seu pare va fer els motllos per fabricar les fitxes d’un joc de la loteria. Borrás no li liquidava la feina i, al final, li va pagar amb espècies. El nen Brossa va tenir una alegria immensa. Molts anys després va dedicar un poema a un d’aquells joguets regalats: el joc de l’oca.

L’altre aspecte que cal remarcar és la relació de les escriptores amb les nines. No vull dir que no hi hagi textos amables, dedicats a les nines estimades, però els que es veuen més són els que parlen de nines maltractades i abandonades. En un dels Vint-i-dos contes (1958) –El bany–, Mercè Rodoreda explica una història ambientada a la torre del seu avi a Sant Gervasi. A la protagonista li regalen una nina. Però li fa més goig al seu amic Felipet que a ella mateixa. Juguen a banyar-la i mentre s’hi posen o no s’hi posen els criden a berenar. Quan tornen a buscar la nina a la banyera, el cartró s’ha desfet, només queda el cap de porcellana que ha perdut tots els cabells. Aquest text encaixa de primera amb un altre del Mosaic III. Impressions literàries sobre temes domèstics (1946) de Víctor Català, que recorda que va voler batejar la primera nina que va tenir, li va tirar un gotet d’aigua i va quedar feta una desgràcia. Potser perquè les dones han estat massa vegades

Altar amb marededeu, 1915 4. Juliol. Un dia qualsevol, a les nou del vespre, a la terrassa d’un cafè de la Plaça de Catalunya.

Ella és una noia rossa. D’un ros de sucre candi. Té la carn vellutada com un préssec i els ulls blau cel. Sempre riu i, quan riu, acluca els ulls. Quan es posa seriosa, però, fa riure més que no pas riu. No en sap. Esparpilla els ulls, aleshores la seva car embla una reproducció d’una nina Lenci. Té un posat infantil q e és natural, fins a cert punt, perquè deu tenir vint anys i gràcies.”

Nina Lenci, Torí 1920 comparades –reduïdes, podríem dir– a la condició de nines que fan bonic, tenim aquesta reacció de dues escriptores que van anar sempre a la seva.

Per reforçar la teoria, hi ha un text de Rosa Maria Arquimbau, de la novel·la Història d’una noia i vint braçalets (1934), en el qual la protagonista, CriCri, fa un posat de criatura i sembla una nina de la marca Lenci. L’altre text, sensacional, surt de Refer la memòria. Dietaris complets (2014), de l’arquitecte Oriol Bohigas. Explica la història de la nena prodigi dels anys trenta Giocasta K. Corma, que va ser una gran concertista de piano. Un dia, després d’una actuació davant el rei d’Espanya, li van regalar una nina que era tan alta com ella. La mare de la Giocasta la feia a sortir a actuar –diu Bohigas– vestida com una

nina Lenci, fins i tot quan ja era grandeta.

Es poden creure que en tota l’obra de Montserrat Roig no hi surt cap joguina? I que en els dos llibres de memòries de Maria Aurèlia Capmany tampoc no n’hi surt cap? Capmany explica que va anar a una escola que feia servir el mètode Montessori, i mentre a classe manegaven uns llibres infantils, senzills, per aprendre els sons i les síl·labes, ella llegia d’amagat els llibres que trobava per casa. Tenia pressa per ser gran. Hi ha un article de l’antologia Som una ganga. Textos feministes, de Montserrat Roig, que potser explica el que passa. Les dones som una ganga –diu Montserrat Roig–. Treballem i a més som sexis, ens ocupem de les feines de casa i de cuidar els fills. Quantes joguines hi ha que projecten aquests rols: des de kits d’infermera a batedores, aspiradores, cuinetes, fireta, sense oblidar els vestits insinuants de les primeres Barbies (al Museu del Joguet hi ha un vestit que sembla de lamé i un abric amb coll de pell, a joc, de la primera col·lecció de Barbie, dels anys cinquanta).

Els pares que tenen nens i nenes diuen –i ha esdevingut un tòpic– que les nenes es fan grans abans que els nens, que arriben (o arribaven) a l’adolescència i encara juguen, com si fossin canalla. Pere Calders potser n’és el cas més característic. Quan vaig començar a circular pel món literari s’explicaven moltes anècdotes seves. Per exemple que, un cop que va tenir convidats a sopar a casa, es va entretenir a cosir la vora de les mànigues dels abrics de manera que,

Si la música fos futbol podríem dir que aquesta és la història d’un futbolista de les categories inferiors, dels que no juguen champions.

Manuel Pacheco (Villanueva de los Infantes, 1990), autor i protagonista d’aquest llibre, és això que coneixem com un músic de conservatori, dels que es dediquen a la clàssica, però no és pas –fins avui– compositor o intèrpret de gran renom. Pacheco es guanya la vida sobretot com a pianista acompanyant i arranjador, i té un passat d’alumne a l’escolania d’El Escorial. I amb aquests materials –això és, els de la seva vida– ha escrit aquesta obra inusual en la mesura que ens parla d’un món del qual s’escriu poc –o res–, el del músic que va sempre amb el seu piano a sobre, fent quilòmetres per carretera per acompanyar cors en esglésies, escoles, teatres i auditoris.

Pacheco explica aquest tragí mentre recorda la seva vida d’infant a l’escolania. Ho fa a través d’estampes breus, sovint de to malenconiós, sense eufòries però també sense amargors. Amb humor fins i tot. I amb el transcórrer del temps i les situacions, va donant compte dels seus gustos, de les seves obsessions –no suporta arribar tard, la qual cosa no sempre li resulta fàcil–, de les seves pors, de les seves inseguretats amb les seves pròpies composicions, sigui un rèquiem o una sonata.

Retrat, en fi, sense escarafalls d’una vida de músic que sovint suposem glamurosa i en realitat no ho és. No és fàcil, per exemple, trobar el glamur en un viatge Madrid-Ceuta, anada i tornada amb autocar, passant les hores amb l’escolta de Prokófiev, Poulenc o Nick Cave, veient capítols d’Akira o intentant llegir Els anells de Saturn.

Manuel Pacheco

Las mejores condiciones

CABALLO DE TROYA. 146 PÀGINES. 14,90 EUROS

ons, en qüestions com la tonalitat, el ritme, la melodia, l’harmonia... Una lectura potser àrdua per als qui manquin d’un mínim de coneixements musicals però gratificant per a qui desitgi submergirse en l’obra beethoveniana.

Donald Francis Tovey Beethoven

ACANTILADO. 256 PÀGINES. 20 EUROS

Mural amb Beethoven, a Bonn

STEFANO TORTAROLO

ARXIU