La Vanguardia (Català) - Culturas
El rock de la utopia
David Mitchell (1969) és un autor que té acostumats els seus lectors als girs inesperats, no només en cada una de les seves novel·les sinó d’un llibre a l’altre. Així que la sorpresa dels qui el segueixen davant el seu nou treball deu haver estat relativa. Però, sorpresos o no, els seguidors de l’autor anglès descobriran que Utopia Avenue, la seva vuitena novel·la, marca un gir diferent en la seva trajectòria, ja que som segurament davant l’obra més realista d’un escriptor que acostuma a barrejar amb habilitat realitat i fantasia, que acostuma a viatjar en les seves històries per temps i espais diferents.
En aquest sentit, Utopia Avenue es presenta com un relat molt més clàssic, la trama del qual se centra en el fulgurant ascens d’una banda de rock (la Utopia Avenue del títol) a l’Anglaterra de la segona meitat dels anys seixanta, un curt període de temps (196768) i uns escenaris pràcticament indefugibles si del que es tracta és de seguir l’aventura d’un grup musical de l’època (Londres, Nova York, Califòrnia...).
En qualsevol cas, un primer reconeixement que cal fer-li a David Mitchell és el d’haver escollit el món del rock per construir la seva novel·la, ja que malgrat ser un dels fenòmens més omnipresents en les societat occidental des de fa almenys mig segle, tot just ha aconseguit ser reflectit amb èxit en la ficció literària i no són gaires els títols que ens passen pel cap que reflecteixin aquest món i que hagin aconseguit persistir en la memòria del lector (Alta fidelidad, de Nick Hornby, potser el més clàssic, té ja un quart de segle. El record més recent se l’emporta
Taylor Jenkins Reid amb Todos quieren a Daisy Jones, portant a la ficció la història de Fletwood Mac. I en castellà, l’intent més recent és el de Carlos Zanón i la seva Love song).
Segurament la qüestió rau en el fet que les peripècies de moltes bandes de rock no són en el fons gaire diferents –durs inicis, lluita pel reconeixement, èxit, caiguda...–, així que la clau de l’èxit –en aquest cas, el de la novel·la– ha de residir en els detalls i les particularitats dels elements que apuntalen una trama que es pot assemblar molt a d’altres. Entre aquests elements essencials, Mitchell demostra el seu ofi
cida també de secundaris de luxe, ja que per les seves pàgines desfilen nombrosos noms de músics de l’època en aparicions més o menys estel·lars. Així, hi trobem entre molts d’altres David Bowie, Gene Clark (The Byrds), Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Leonard Cohen, Mama Cass Elliot, Frank Zappa, Jerry Garcia... Fins i tot el pintor Francis Bacon... I si bé tots ells contribueixen a donar sensació de versemblança a l’esdevenir del grup, no és menys cert que, en general, les seves aparicions no són el més destacat del llibre.
Potser més celebrats pels qui ja coneguin l’autor seran altres cameos presents en l’obra, els d’alguns personatges que remeten a altres novel·les
...i també