La Vanguardia (Català) - Culturas
L’assassí que buscava la bellesa
Cansat de treballar per al govern dels Estats Units, un caminant es dedica a recórrer una muntanya anomenada Lluna, deixant darrere seu una llista de crims
Hi ha tanta bellesa en aquesta novel·la de Howard McCord que no s’entén que ningú l’hagués traduïda anteriorment al castellà. La publicació original d’El hombre que caminó a la Luna data del 1997, però cap dels nostres editors no s’havia interessat mai ni per aquesta narració ni per cap dels altres trenta llibres de poesia, ficció, crítica i narrativa de viatges que componen la bibliografia de l’autor. Per sort, l’editorial Volcano ha posat remei a la que sens dubte era una anomalia de la nostra indústria cultural.
De fet, durant la lectura de la novel·la, un també s’estranya que Hollywood –o qualsevol de les plataformes que copen el mercat de l’entreteniment– no n’hagi fet cap adaptació cinematogràfica. Perquè la història dona per a un thriller d’espies crepuscular: un assassí a sou (William Gasper) s’ha cansat de treballar per al govern dels Estats Units i ara es dedica a vagabundejar per una muntanya de Nevada anomenada Lluna. Deixa darrere seu una reguera d’assassinats polítics que afecta vint-i-tres països i, en conseqüència, una llista d’enemics més llarga que el cinturó de bales d’una metralladora.
Però no estem davant una novel·la d’acció, sinó tot el contrari. El protagonista d’aquesta història és ara un home contemplatiu que gaudeix vivint a la muntanya: observa la tasca dels animals, esmorza mentre es fa de dia en l’horitzó, encén fogueres sota les estrelles... És, per dir-ho així, una espècie de Thoreau que, en comptes d’abandonar la ciutat, ha guardat per sempre la pistola, i les aventures del qual són narrades al més pur estil nature writing. És més, el canvi que ha experimentat el personatge és tan substancial que, com ell mateix diu, ja ni tan sols llegeix Wittgenstein, Kierkegaard i Ortega y Gasset, de qui abans era gran aficionat. I si ha deixat d’aprofundir en l’obra d’aquells filòsofs és perquè va arribar un moment en què va comprendre que “el acto de limpiarse el bigote con la lengua tras el último sorbo de té encierra tanta sabiduría como un dístico de Heráclito”.
Tot i això, Howard McCord –que, a més d’escriptor, és corredor de maratons i excursionista– fa lliscar alguns comentaris al llarg de la narració que, subtilment, ens revelen el passat del seu protagonista, primer com a veterà de la guerra de Corea i després com a assassí a sou, a qui el passat no abandona del tot. Perquè a la muntanya de la Lluna hi ha un altre senderista que vol matar-lo i perquè al poble més proper hi ha tres agents del KGB disposats a venjar-se d’ell. I el que era una novel·la sobre un home contemplatiu de sobte es converteix, encara que només sigui de manera sibil·lina, en una novel·la d’agents especials.
Amb tot, McCord dedica només unes quantes línies al que podríem anomenar la part violenta de la història. De fet, ni tan sols ens detalla la resolució del conflicte que s’ha plantejat amb l’aparició d’aquells altres assassins a sou. A l’autor no li interessa això, de la mateixa manera que al cineasta català Albert Serra no li interessaven les aventures del Quixot quan va rodar Honor de cavalleria, sinó els moments en què el Cavaller de la Trista Figura no feia absolutament res. McCord busca el mateix: mostrar el que podria ser un personatge de Tom Clancy –però amb moltíssima més altura literària– quan ja s’ha cansat de viure aventures pel món i quan només busca una mica de pau interior. I és per això que El hombre que caminó a la Luna és una obra preciosa. Perquè explica el que passa a partir del moment en què altres autors posen el punt final a les seves novel·les d’acció. I el que ocorre és, esclar, l’arribada de la solitud. |
Que cap editor no hagués mostrat interès a traduir Howard McCord era una anomalia de la nostra indústria cultural
Howard McCord
El hombre que caminó a la Luna
VOLCANO. TRADUCCIÓ: BLANCA GAGO. 128 PÀGINES. 17,50 EUROS