La Vanguardia (Català) - Culturas
Ningú no estimava Espanya
Andrés Rubio reporta, en un poderós assaig que és també llibre de viatges, les barbaritats comeses contra el paisatge espanyol
Espanya no era lletja, ni moltíssim menys. L’han deixat així, amb honroses excepcions, generacions de legisladors ineficients (quan no corruptes), arquitectes conformistes, traficants de sòl i ciutadans insensibles.
Aquesta lletjor, que ja descrivia Paul Theroux –un dels escriptors de viatges en actiu més importants– al seu llibre Las columnas de Hércules, no ha vingut per falta de mitjans (serà per diners!). Segons un informe de l’Associació de Geògrafs del 2018, han estat milers de milions d’euros els invertits per les administracions en “infraestructures innecessàries, abandonades, infrautilitzades o mal programades”. Tant és que es tracti de l’Administració central, de les autonòmiques o de les municipals: totes volien algun “Calatrava”, més aeroports i un baixador de l’AVE, encara que aquest, al final, hagués de fer més parades que un tramvia.
A l’excés hi han contribuït, sense excepcions, tots els governs de la democràcia. Des dels que el 1982 proposaven “que Espanya funcioni” fins ara, quan el 2021, en plena pandèmia, una constructora va aixecar l’esquelet d’un hotel (segurament amb tots els permisos haguts i per haver-hi) a la icònica platja de La Tejita a Tenerife. En aquest assumpte, no hi ha govern d’Espanya que ometi les consignes desenvolupistes del franquisme i la seva herència enverinada: supeditar la utilitat i el benestar públic a un ideal desregulador immoral i inculte.
Les poques veus que s’han alçat contra aquest estat de coses han caigut en sac foradat. Ja als anys seixanta Joan Miró va veure com la destrucció avançava des d’un dels seus primers focus, Mallorca, i va advertir del perill. Es tractava de l’inici de la “balearització”, de la conversió de bona part de l’arxipèlag en un parc temàtic mal resolt per al turisme de masses. L’artista César Manrique es va oposar al mateix a Lanzarote i el 1988 va haver de deixar els pinzells i agafar el megàfon per intentar aturar la construcció d’un hotel il·legal en una platja de l’illa. “Quina herència per a les generacions futures, amb aquesta colla de burros”, va declarar al Diario de Las Palmas davant el canaricidi perpetrat. Promotors, constructors i polítics el van despatxar, com és habitual, amb invocacions esotèriques a la plena ocupació i el desenvolupament.
D’aquelles barbaritats dona compte Andrés Rubio en aquest poderós assaig que és alhora un llibre de viatges, una crònica periodística i una sentida reflexió política sobre els mals de la pàtria. Perquè el patriotisme té molt més a veure amb la preservació del patrimoni de tots que no amb la retòrica buida del desarrollismo i les ximpleries amb les banderes.
L’autor descriu amb precisió notarial l’escenari de la injustícia espacial i la desintegració de l’ideal que qualsevol persona té dret a la bellesa i al paisatge amb independència de la seva riquesa. Minuciosament, i analitzant experiències d’altres països, Rubio apuntala la tesi central de l’obra: que el caos urbà i paisatgístic és el fracàs més gran de la democràcia, per insensibilitat, cobdícia i falta d’un pla estratègic d’Estat.
Al final, no es pot sinó envejar l’acció duta a terme per l’Institut Francès per a la Conservació del Litoral, que adquireix terrenys, els allibera de construccions i els retorna al lliure gaudi dels ciutadans. L’anècdota que relata el llibre és espectacular: els periodistes li pregunten a Giscard què és el que farà el govern francès amb tots aquells quilòmetres de costa tornats al seu estat natural i aquest respon, altiu i impertèrrit, “res en absolut”.
Potser el problema acabi consistint en el fet que, com indica l’autor, “Espanya l’ha destruït la falta d’amor”. |
Bona part de l’arxipèlag balear es va convertir en un parc temàtic mal resolt per al turisme de masses
Andrés Rubio
La España fea. El caos urbano el mayor fracaso de la democracia
DEBATE. 434 PÀGINES. 19,90 EUROS