La Vanguardia (Català) - Culturas
La Bella i la Bèstia
Sinatra i Lee Hazlewood van formar una de les parelles més sorprenents de la música pop. La reedició de l’àlbum ‘Nancy & Lee’ els rescata
“You’ve never close your eyes anymore when I kiss your lips...”. La veu de baríton de Lee Hazlewood retruny sobre l’immortal tema dels Righteous Brothers. Podria ser la balada d’un western crepuscular mai realitzat. L’heroïna femenina, en aquest cas, Nancy Sinatra (Nova Jersey, 1940), no es fa esperar i respon omplint l’atmosfera de sensualitat. L’associació, un avançament de la parella Serge Gainsbourg / Jane Birkin, es projecta com una nova versió de La Bella i la Bèstia, amb accents country pop i voltatge eròtic. Aquest tema obre l’àlbum Nancy & Lee, un disc editat el 1968 que corona la col·laboració entre la cantant i el músic i compositor i que assolirà vendes milionàries.
Hazlewood, un compositor, lletrista i productor de llarg recorregut, la trajectòria del qual està unida als inicis del rock and roll als anys cinquanta, en aquella conjunció històrica de blues i country, exerceix sense proposar-s’ho de pigmalió de la filla del totpoderós Frank Sinatra. Per a ella escriu una cançó-talismà, These boots are made for walking, inspirada segons les seves pròpies paraules en una conversa de bar d’accents masclistes que Hazlewood transforma en himne sexi d’accent femení. La cançó i l’àlbum, Boots, rejoveneix el segell Reprise de Sinatra i llança vertiginosament la carrera de la Nancy, propiciant la seva transformació en icona pop i emblema eròtic en una Amèrica convulsa per la guerra del Vietnam i les protestes contra la discriminació racial. Com a regal, el bigotut compositor els recomana el tema Something stupid, una balada enganxifosa –que havia cantat C. Carson Parks–, de sabor tex-mex i que porta pare i filla als primers llocs de les llistes d’èxits.
Quan el 1995 Nancy Sinatra i Lee Hazlewood tornen a reunir-se per realitzar una exitosa gira, on el músic exerceix de figura convidada, algunes de les cançons de l’àlbum Nancy & Lee tornen a projectar-se amb l’aurèola original assenyalada pels majestuosos arranjaments de Billy Strange. Composicions com Jackson, Summer wine o l’èpica Some velvet morning, una misteriosa cançó d’accents psicodèlics –ha merescut nombroses versions– que Hazlewood deslliga sempre de qualsevol connotació lisèrgica quan se li pregunta pel seu significat.
En una entrevista per a la revista francesa Les Inrocks, Hazlewood recorda algunes anècdotes de la gira, les pors escèniques de Nancy Sinatra o el descobriment d’un entusiasta públic juvenil que, per a sorpresa seva, se sabia de memòria moltes de les seves cançons. Aleshores el músic ja posseeix, entre d’altres, el títol –malgrat ell– d’artista de culte i és objecte de nombrosos homenatges. En el seu currículum compta amb noms com Phil Spector, un jove productor que ha fet els seus primers passos professionals al costat d’ell. I en aquella primera fila d’incondicionals es troben Nick Cave o el grup Sonic Youth. L’álbum Total Lee. The songs of Lee Hazlewood (2002), publicat pocs anys abans de la seva desaparició (2007), reuneix grups i artistes com Calexico, Jarvis Cocker, Richard Hawley o Tindersticks sota l’advocació d’aquell creador musical, enigmàtic i extravagant a parts iguals. Una llegenda de la música popular i una carrera artística en forma de muntanya russa que transita per diferents escenaris d’Amèrica i Europa, marcada per fracassos discogràfics, períodes de silenci i retorns en què no falta mai el reconeixement de la crítica musical. Treballs últims com Farmisht, Flatulence, Origami, Arf!!! and Me ( 1999) i Cake of death (2006), publicat un any abans de morir, certifiquen la seva naturalesa corrosiva i el seu esperit independent.
La reedició de l’àlbum Nancy & Lee per part de Light in The Attic, un segell especialitzat a treure a la llum tota classe de tresors de musicals, recupera un moment històric de la música popular, la conjunció de dos artistes o parella impossible que tot i això van acabar creant una obra musical que prop de seixanta anys després continua fent somiar les noves generacions. |