La Vanguardia (Català) - Culturas
El paradís d’Albert Serra
El director català ha rodat a Tahití la seva pel·lícula més deliciosament divertida i visualment aclaparadora: ‘Pacifiction’, una autèntica obra mestra
El setè llargmetratge del director que ja va quedar internacionalment consagrat amb Honor de cavalleria (2006) té un efecte euforitzant. Pacifiction, que arriba als cinemes el 2 de setembre, és una pel·lícula que dilata pupil·les. La va rodar a Tahití al llarg del pandèmic agost del 2021, i el que ens mostra no té res a veure amb l’enèsim fullet d’agència de viatges, si bé presenta una realitat encara més alterada, amb uns colors ultrasaturats de la mà d’Artur Tort, director de fotografia de Serra des de fa ja uns anys.
Pacifiction és un paradís artificial en el qual la corrupció ambiental ha estat també rebaixada per abundants dosis d’un humor tan subtil com intel·ligent i un esplèndid repartiment presidit per Benoît Magimel, que encarna un tipus realment irresistible, tan carismàtic com encantador, tan solitari com noctàmbul, tan brillant com hilarant: De Roller, que així s’anomena el seu personatge, és la màxima autoritat francesa a les illes, un prefecte, o alt comissionat, a qui els rumors sobre una possible represa de les proves nuclears per part del seu propi govern fan sortir de la seva matusseria existencial. Cal recordar que, fins al 1996, França va dur a terme gairebé dues-centes proves nuclears a la Polinèsia. L’equip de rodatge va coincidir, de fet, amb la visita oficial d’Emmanuel Macron, que va estar lluny de demanar perdó per un núvol radioactiu que, el 1974, va poder contaminar no pas menys de 110.000 vilatans.
Amb aquests precedents en ment, el prefecte menystingut, que abans es limitava a presentar alguns dels escassos actes culturals, torejar les queixes dels veïns i sobretot deambular com un somnàmbul per perniciosos clubs nocturns com el Morton’s, que regenta un fosc Sergi López, s’obsessiona a descobrir el submarí que demostraria que les proves, efectivament, tindran lloc. L’anòmal nombre de mariners als fassbinderians tuguris del port, així com la presència d’un còmic, però inquietant, almirall de butxaca (Marc Susini) apuntalarien aquesta teoria. Així, a més de regal per als sentits, Pacifiction es construeix com un estimulant thriller polític que especula sobre una possible separació de poders: l’Armada francesa actuaria a l’esquena del govern local, no menys dependent de l’Elisi. Perseguit com si fos el monstre del llac
Ness, el submarí fantasma és alguna cosa més que un simple macguffin hitchcockià, ja que cobra especial rellevància en el context actual, desbaratat per la guerra d’Ucraïna.
Mentre, en la realitat, assistim impotents a una perillosa partida d’escacs energètics entre les grans potències, a Pacifiction “les forces del mal” són com ombres rere els passos de l’angoixat prefecte, que no sap gaire bé què farà quan descobreixi si les seves sospites són fundades. Tot i això, per molt explosiu que pogués arribar a ser el seu final, Pacifiction no és tant una crítica frontal contra el colonialisme i l’energia nuclear, com una meditació estètica sobre l’estat del món. Una meditació amenitzada per l’híbrida banda sonora de Marc Verdaguer, un altre fix d’Andergraun Films (la productora de Serra i Montse Triola), que barreja electrònica amb el reconeixible folklore polinesi.
En fort contrast amb la precedent i gens menyspreable Liberté (2019), que era alguna cosa com ara un fosc documental sobre una desagradable orgia sadiana en un desolat descampat del segle XVIII, Pacifiction és una explosió de colors, interiors sumptuosos i exteriors exuberants, una pel·lícula tan espectacular com sobrada de sensualitat, per molt que només hi hagi quedat una escena de sexe, o una cosa semblant, més o menys explícita. L’atmosfera sensual es resumeix millor en les recurrents caigudes d’ulls de Shannah (encarnada per Pahoa Mahagafanau), atractiva transsexual que formaria part de la tradició RaeRae, homes que des de petits han estat educats com a dones per les seves famílies. Ella serà el repòs del guerrer per a l’eixelebrat prefecte, que podria ser un escriptor frustrat, acomodat al seu càrrec d’expatriat en aquest meravellós purgatori contaminat.
Els 165 minuts de Pacifiction, que podrien semblar imponents d’entrada per a l’espectador impacient, transcorren com una agradable brisa del Pacífic que acaricia el rostre d’un públic embadalit, encara que sense perdre el nervi d’un thriller dels anys setanta. Per molt que, en aquesta pel·lícula que va tenir la seva première nacional a l’Atlàntida Film Fest de Mallorca, el cineasta explori la pesadesa, el tedi i l’atordiment propis de qualsevol illa –on, com diu un líder indígena, ràpidament es va del punt A al punt A–, la pel·lícula no aconsegueix fer-se pesada, transmet lleugeresa al tractar amb deliciosa ironia temes tan seriosos com l’amenaça nuclear, la inoperància política i la destrucció del paradís, amb els seus adams i eves inclosos. Llàstima que no aconseguís la Palma d’Or a Canes, ho tenia tot per guanyar-la, però ja se sap que els jurats els carrega el diable. Hi ha en això alguna cosa que és tan aleatòria com una ruleta russa. |