Quan la Ciutat busca el Sol

El tema de Lille3000 d’aquest any, Utopia, porta a col·lació de manera implícita el plantejament que Tommaso Campanela va realitzar a la seva insuperable Civitas Solis, la Ciutat del Sol, màxima expressió al Renaixement de les possibilitats de convertir la utopia en un projecte urbanístic, en una ciutat on el que ha de ser s’imposa sobre el que és. I potser per això, en aquest tòrrid estiu del 2022, es tornen a plantejar les idees que des de Campanela van arribar als crítics de la Il·lustració de l’escola de Frankfurt. La ciutat del futur necessita recobrar l’harmonia per l’excés de població i per les màquines que al promoure el refredament de locals incrementen la temperatura. Encara que, lluny de les habituals distopies en les quals el món mor pels excessos de la combustió, a Lilla es planteja la necessitat d’entendre la Terra com un ésser viu, en el benentès que la Terra és abans que res i sobretot una arquitectura, com ens convida a pensar TVK des del Palau de Belles Arts. Una arquitectura que permeti superar per sempre el malestar de l’abstracte, sostenir el valor maternal de les valquíries imaginades per Joana Vasconcelos, assumir els Minitos de Jean-François Fourtou, o integrar en la nostra conducta Les Vivants proposats per la Fundació Cartier. En definitiva, situar, com va fer Jeremy Narby, en la Serp còsmica el debat entre l’ADN i l’origen del saber. Per això, es convida el visitant a endinsar-se en el sentir, el bategar i el viure de la Terra, aquesta Uphonie, la peça de concert del compositor Jeremie Dufort, inspirada lliurement en l’Euphonie de Berlioz. I que així faci seu l’objectiu central d’aquestes trobades: la hibridació del món humà i el natural.

El recentment finat James Lovelock qualificava de novacè l’època que s’obre davant nostre, un futur pròxim on prioritzaran els valors xamànics a l’hora d’entendre l’ADN comú entre l’àmbit humà i el natural. Aquests plantejaments estan sostinguts per solucions eficaces, sostenibles, a través del valuós llenguatge de la creació artística, ja que en definitiva es tracta de tornar una vegada més a la idea neoplatònica que l’hàbitat és un diàleg d’igual a igual de l’ésser humà amb la natura.

© MAXIME DUFOUR © MAXIME DUFOUR Inspirada en la mitologia germànica, Joana Vasconcelos ha creat manualment i amb formes orgàniques dues impressionants Valquíries, una està situada a l’estació de Lilla que porta el nom de Simone, l’altra a la Maison Folie Wazemmes, anomenada Martha, teixida en ganxet en col·laboració amb la població de Lilla CÉCILE BEAU I ANNA PRUGNE: ‘LA SIAUVA’, 2017. A ‘La fòret magique’ del Palais des Beaux Arts s’erigeix aquesta aranya arbòria. Un espècimen difícil de definir però que ens porta a reflexionar en un món hibridat, entre dues èpoques, l’antiga i la que ve, i on és possible la fusió entre el món humà, el mineral i el vegetal