La Vanguardia (Català) - Culturas
Dones víctimes de la pèrdua o l’abandó
L’argentina Mariana Travacio presenta un conjunt de contes protagonitzats per personatges femenins que pateixen la solitud, la malaltia i la vellesa
Mariana Travacio (1967) va néixer a Rosario, va passar la infantesa al Brasil i en l’actualitat viu a Buenos Aires. És escriptora, psicòloga i traductora del francès i del portuguès. És autora de les novel·les Como si no existiera perdón (2016) i Quebrada (2022), i dels llibres de relats Cotidiano (2015), Cenizas de carnaval (2018) i, ara, de Me verás caer, conjunt de contes que, com a Las afueras de Luis Goytisolo, tenen molt de novel·la, per l’estreta relació que hi ha entre ells, ambientats a “este país maldito”, “qué país infame”, “este pueblo de inquinas”, amb la contínua presència del riu (“este río que no lleva a ninguna parte”, o bé “vamos a casa, que el río nos lleva”, amb l’espectacular Delta del Tigre), i la pluja, (“esa llovizna espantosa que nos asedia”), que pot convertir-se en una tempesta destructora. Per això es pot assenyalar que “no llovía, acá que siempre llueve, aunque así estaba la tarde, sin lluvia, y yo sin llanto”.
Sense que hi hagi un discurs feminista, els homes són aquí simples comparses. Solen ser dones condemnades a la solitud, que explica el to monologant del conjunt. A Cansadas veiem la mare, “ejercitando ese hábito de hablar en continuado, como si el aire necesitase rellenarse de palabras”. La imatge de la vellesa és, aquí i en altres relats, depriment, veient la mare, que va tenir un accident, com se li mou la dentadura mentre menja. Decideixen anar a la platja i la filla deixa la bossa de mà (aquesta bossa de mà o cartera que acompanya totes les dones del llibre) i “se sumerge, nada bajo, el pecho contra la arena, se revuelca entre los peces, escondida del mundo, traga agua, lejos de todo, se hunde”.
A ¿Dónde está Montes? la protagonista està casada amb “ese alcohólico con patas, vago empedernido, maldito jugador. Y con eso me fui a casar, su voz melosa, la promesa del tango”. El marit, perseguit per la justícia, ha desaparegut i ella ha d’anar a comissaria i, sempre aferrada a la seva cartera de cuir, li diu al comissari que la interroga: “Cómo voy a saber dónde está Montes si hace rato que no tengo ni idea de dónde estoy yo”.
Decideix vendre-ho tot, que és com vendre “nuestra historia fallida”, anarse’n a un altre lloc (necessitat d’escapar que afecta gairebé totes les dones de Me verás caer), “olvidarme de este sinsabor de treinta años”. Si en el conjunt dels relats domina el silenci, aquí ho és el buit, ja que el lector no sap res, o molt poc, de Montes, tan present en la narració. A Rosas buenas la solitud està més accentuada que mai, i així s’explica la presència de la bossa de mà com a obsessiu motiu recurrent. Blanca Nieves accepta la invitació a un còctel. Quan hi arriba, s’adona que no ha portat companyia i “se siente en la periferia de una colmena”, de manera que decideix “abandonar ese sitio insensato”, és a dir, escapar. Deixo en mans del lector el brillant final.
A Últimos rastros veiem Elena, aferrada a la seva cartera, asseguda sobre un banc de fusta, en un moll davant el Delta del Tigre. Aviat descobrirem el motiu d’aquesta espera. Finalment a Y el río, tan manso, gairebé una novel·la curta, molt variada, la vellesa és el tema dominant. La dona és a l’hospital amb la seva anciana tia, amb “tu declive empedernido” que demana una gelatina que la infermera es nega a donar-l’hi. La neboda li recorda en una carta com van provar d’escapar-se de l’hospital. Li escriu perquè “no tengo otros interlocutores”. Són víctimes, doncs, de la solitud, la malaltia, la vellesa i la mort. I d’aquesta manera es tanca aquest llibre d’una intel·ligent estructura i magníficament narrat.
⁄ És contínua la presència del riu (“que no lleva a ninguna parte”) amb l’espectacular Delta del Tigre, i de la pluja