La Vanguardia (Català) - Culturas
El futur sense Mark Fisher
S’editen o reediten els textos més significatius del crític cultural, que va saber veure els perills per a la salut mental d’un capitalisme capaç de privatitzar l’estrès
Sis anys després del seu suïcidi, Mark Fisher (Regne Unit, 1968-2017) ja és un referent indiscutible dels Estudis Culturals. Però el seu llegat ja fa molt de temps que ha desbordat els murs de l’acadèmia. Aquest era un dels seus objectius, de fet, quan passa d’escriure –anònimament– per al blog K-punk a publicar, el 2009, el seu assaig més conegut, Realismo capitalista. Decideix, d’aquesta manera, “sortir de l’underground” per convertir-se en un “modernista popular”. Algú que semblava cridat a realitzar críptics exercicis d’exegesi cultural, sobretot des de l’anàlisi de la cibernètica (la seva tesi doctoral, Constructos Flatline, és una obra de culte), es transforma en una de les ments més lúcides per interpretar les trampes del capitalisme del segle XXI.
La seva escriptura, clara i directa, ha anat arribant als lectors en espanyol gràcies, en gran part, a l’editorial Caja Negra, que ha recuperat els seus títols més destacats. De fet, una magnífica manera d’endinsar-se en el pensament de l’autor britànic és gràcies a les entrevistes que es recullen en el volum 3 de K-Punk. Hi explica que, sent professor de filosofia en una escola orientada al món del treball, pren consciència de com la frase de Margaret Thatcher “No hi ha alternativa” s’ha infiltrat en joves que no han conegut altra cosa que el capitalisme global. “Així són les coses, i no s’hi pot fer res” és el que molts senten, segrestats per la resignació. A la impossibilitat de pensar un futur diferent és al que anomena “realisme capitalista”, i dedica un capítol del seu assaig a “la privatització de l’estrès”. Fisher considera que el capitalisme postfordista –el que prefereix especular en les plataformes digitals abans que en les fàbriques– no només ens ha abocat a una angoixa permanent, sinó que a més ens ha fet creure que som culpables de la nostra ansietat. El britànic ens adverteix del perill de tractar la salut mental com una cosa individual, simplement com un error químic o la conseqüència d’una determinada constel·lació familiar. L’ansietat és, així, una qüestió profundament política.
Bregat en la crítica musical, però amb una gran base filosòfica, Fisher resignifica un terme de Jacques Derrida,
⁄Sis anys després del seu suïcidi, l’escriptor britànic és un referent indiscutible dels Estudis Culturals ⁄ El sistema no només ens aboca a una angoixa permanent: ens fa sentir culpables de la nostra ansietat ⁄ L’estrany, argumenta, ens permet sentir, alhora, una barreja de plaer i de dolor. Una sensació que ens treu de l’apatia
la hauntologia, per designar els “espectres” que un dia van ser pensats en el passat. I aposta per buscar futurs possibles, precisament, en aquelles potencialitats no desenvolupades. A
Los fantasmas de mi vida descriu aquella ontologia diferent, basada en l’empremta, no per fomentar una nostàlgia reaccionària, sinó per sortir del laberint del present. “El que ens ha d’assetjar no és el ja no més de la socialdemocràcia tal com va existir, sinó l’encara no dels futurs que el modernisme popular ens va preparar per esperar però que no es van materialitzar mai”.
És en aquest punt on trobarem les claus per a la represa dels processos de democratització i pluralisme que anhelem.
Gedisa acaba de publicar un assaig
(Los espectros del tardocapitalismo) escrit per Germán Cano que, també, és una excel·lent manera de submergirse en l’univers de Mark Fisher. Cano reïx quan descriu el britànic com algú que, modulant el pessimisme del diagnòstic crític, comprèn la importància de la intervenció en el debat públic. És una estratègia imprescindible en un camp de batalla encara obert.
Fill d’una mare dedicada a la neteja, i sempre temptat per la “malenconia del desclassat”, Fisher va entendre que no podia delectar-se en el rol del “contracultural maleït”. Però no per això va renunciar a la seva ambició i originalitat. Un excel·lent exemple és
Lo raro y lo espeluznante, que va publicar poc abans de morir (l’edició espanyola, d’Alpha Decay, ja va per la setena edició), i on es va preguntar per la naturalesa de les coses estranyes. L’estrany –que no és exactament el terrorífic—ens permet sentir, alhora, una barreja de plaer i de dolor. Una sensació que ens treu de l’apatia, i que ens convida a descobrir que en cada ombra, en cada empremta, hi ha un futur per encarnar.