Berceo, el monjo detectiu

El poeta medieval investiga a Silos, amb un fons de guerra de poder dins l’Església

El poeta medieval Gonzalo de Berceo (1196-1264) va ser monjo, al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja, i traductor del llatí al castellà. El generós Berceo va ser capaç –com afirma Martí de Riquer– de ser, més que un traductor, “un personalíssim adaptador que posa elements de la seva collita i veritablement recrea els seus originals”.

No sé si el lector de gènere policíac, en aquest tòrrid estiu, s’atrevirà amb Vida de Santo Domingo de Silos o amb El martirio de San Lorenzo. Però no descarti aquesta possibilitat després de llegir aquesta gran creació d’un desconegut Lorenzo G. Acebedo, pseudònim d’un senyor que en la seva joventut va abraçar la vida monacal i després va abraçar la vida matrimonial. Es veu que les seves eleccions no van ser superficials: l’amor als textos religiosos i l’amor espiritual i carnal alimenten aquesta excel·lent lectura, vitamínica, mordaç, humorística, poètica, imaginativa i sàvia.

Gonzalo de Berceo, el monjo que va voler que els seus textos fossin llegits no només per erudits, sinó també per no iniciats, es converteix en detectiu. La història comença amb un banquet al refectori i una troballa ben tètrica. I continua amb la missió del sacerdot i “adaptador”: en principi viatjar al monestir de Silos a la recerca d’un manuscrit llatí.

Però aquesta no és tota la veritat. Cal afegir que, en aquella primera meitat del segle XIII, dos importants monestirs es posaven en marxa per desmantellar el poder d’una cúpula papal una mica “invasiva”. Veritable eufemisme en parlar de conflictes hegemònics (i econòmics), quan aquest escriptor és molt més agosarat i, alhora, sempre elegant.

Acebedo, encarnat en Berceo, descriu singulars personatges i situacions: Lope, el seu pobre aliat i pelegrí begut, Elo, una tavernera tan prima com tremenda, l’influx del vi –som a La Rioja– podria intentar un poema enllaçant frases memorables d’aquest llibre on un religiós penjat –suïcidi o assassinat?– o un braç humà, o un escultor mouen Berceo a magnífiques observacions, elevades i, tot i que moltes d’elles tavernàries, de gran altura: “La mención a la madre es lo último que un castellano bebido puede soportar”.

Pel que fa a la trama, la màgia i la raó –no es pot oblidar que això és un enigma amb falses pistes, i amb un fons de guerra de poder dins l’Església– juguen fort a la novel·la. El pobre Fray Bermudo, que té algun problema de pronunciació, no pot evitar aquest exabrupte: “¡Me cago en todos los ángeles del figmamento!”.