La freqüent foscor que ens amenaça

Rebecca Donner retrata la seva avantpassada Mildred Harnack i els resistents antinazis que, després de l’arribada al poder de Hitler, no es van quedar de braços plegats

El 18 d’abril del 1945, dotze dies abans del suïcidi de Hitler, les tropes dels Estats Units havien arribat a la petita localitat d’Ausbach, a Saxònia. Allà, qualsevol intent de resistència per part de la Wehrmacht o de les Waffen-SS era irrisori: la majoria dels soldats alemanys havien estat traslladats al sud o havien fugit per rendir-se a les tropes aliades. Això no va ser obstacle perquè la direcció nazi local detingués per repartir pamflets antihitlerians Robert Limper, un estudiant de dinou anys, organitzés un simulacre de judici i procedís a la seva execució.

El terror imposat pel règim va contide nuar funcionant fins a l’últim dia, fins i tot quan mantenir-lo era manifestament contrari als interessos dels seus perpetradors. Tot i això, el terror no va ser l’únic que va persistir. També ho va fer la submissió resignada o la lleialtat de la majoria de la societat alemanya que durant dotze anys va aplaudir la política racista i agressiva del govern del NSDAP.

Amb les tropes soviètiques a pocs metres del centre de Berlín, el consens que havia servit de suport a Hitler es va mantenir fins al final. És cert que el lideratge carismàtic del dictador i la seva popularitat van començar a caure en picat l’hivern del 1942, després de la derrota de Stalingrad, però la societat alemanya –que havia cremat els ponts quan es va erigir en corresponsable dels terribles crims comesos en nom seu– va continuar cooperant amb els objectius del nazisme fins al mateix moment de la capitulació.

Però hi va haver excepcions. Persones que no van acceptar aquell estat de coses i, enfrontant-se a una ferotge repressió –amb la perspectiva pràcticament segura la tortura, el camp de concentració i la mort–, van dir prou i van passar a l’acció. De la talla moral dels qui van seguir aquest camí dona compte l’excel·lent obra de no-ficció de la canadenca Rebecca Donner, un relat apassionant com el millor thriller que també és una novel·la d’espies i un assaig històric construït a partir de cartes, fotografies i tota mena de documents. Es tracta de la biografia de la seva avantpassada Mildred Harnack, el seu marit Arvin i el grup de resistents antinazis El Cercle que, després de l’arribada al poder de Hitler el 1933, no es van quedar amb els braços plegats: va passar a la clandestinitat per intentar desemmascarar als seus conciutadans les mentides i crims del règim i contribuir a la seva fi.

Eren molt pocs i seria injust jutjar-los pels seus resultats, per bé que aquests no van ser insignificants. Van ajudar a escapar un bon nombre de jueus, van planejar actes de sabotatge i van espiar per als aliats facilitant-los informació transcendental. Un dels episodis més esgarrifosos del llibre relata com Arvin Harnack va obtenir per a Stalin proves irrefutables de l’inici de l’operació Barba-roja de juny del 1941 i com aquest –negant-se a donar-los crèdit– va engegar a dida el memoràndum amb aquest obscè comentari: “Pots enviar la teva ‘font’ a fotre la seva mare”.

Van combatre com van poder i el nazisme els va distingir amb una persecució salvatge. El 1935, Hitler va reinstaurar la

⁄ Van sobreviure fins al 1943. Acabava de traduir un poema de Goethe quan va recolzar el cap per ser decapitat

pena de mort per decapitació que havia estat suspesa durant els anys de la República de Weimar. Només el 1936, dotze mil persones van ser detingudes per distribució o possessió de propaganda antinazi de la qual, aquell mateix any, la resistència havia aconseguit distribuir 1.600.000paperetes.

El més sorprenent és que Mildred, Arvinielsjovesd’ElCercleaconseguissin sobreviure fins el 1943, quan va caure sobre ells l’urpa de la Gestapo. Mildred va ser condemnada a sis anys de presó, però Hitler en persona va derogar el veredicte i va exigir-ne l’execució. Va ser decapitada al cap de poc temps. Acabava de traduir un poema de Goethe que parlava de la freqüent foscor dels nostres dies i de l’esperança quan va recolzar el cap per ser decapitat.