Escriure la vida

Manuel Rico (Madrid, 1952), poeta, narrador, crític, gestor cultural, va destacar sobretot en el món de la poesia als anys vuitanta amb Poco importa romper con las alondras, que es desmarcava clarament de la poesia de caire culturalista vigent a l’època, per bé que posteriorment va endinsar-se amb Los filos de la noche en la novel·la. El lento adiós de los tranvías i Verano

són les seves narracions més celebrades.

Rico va publicar el 2021 El raro vicio de escribir la vida, una sèrie de textos sobre escritsd’altresqueesvanpublicarentreel 2007 i el 2014. En cert sentit es podria dir que aquell llibre és complement i, alhora, representa el contrari que el que acaba de publicar sota el concís títol de Diarios completos: complement perquè es tracta d’escrits que envolten, si atenem la divisió clàssica, el que constitueix la seva obra principal, la seva poesia i les seves novel·les, i, al contrari, perquè aquests Diarios són una projecció de l’autor de les experiències del món dels altres, en una mena de bucle d’influències d’aquests sobre el jo i d’aquest sobre els altres, que es resol en un desdoblament en què d’una banda es col·loca el narrador i, de l’altra, ell ma

El poeta i crític Manuel Rico recull els anys de la transició, de la ‘movida’ i del govern socialista, l’emergència de la nova narrativa espanyola i la generació Kronen

⁄ L’autor troba a faltar al nostre país el paper que l’intel·lectual va jugar a Alemanya fins a la caiguda del Mur

teix com a subjecte de les experiències recollides a les entrades que integren el diari. El resultat té un punt fascinant.

Dividits en dues parts, la primera recull les notes que l’autor va prendre en uns quaderns datats entre el 1985 i el 1991; la segona part, amb una absència de deu anys, inclou els escrits compresos entre el 2000 i el 2008. Cal dir que l’autor és persona atenta de manera especial als canvis socials i, així, és de particular importància la que atorga al Madrid de la movida comparant-la amb la ciutat que una dècada abans havia assistit a la mort de Franco; així, recull aquells anys que es van estrenar amb un govern socialista i, en poc més d’una dècada, els successius governs d’Aznar. I en la seva correspondència literària, analitza la formació del que es va anomenar “la nova narrativa” espanyola i, després, l’aparició de la generació Kronen, amb la publicació de Lo peor de todo, de Ray Loriga, i Historias del Kronen ,de José Ángel Mañas, i obres d’altres autors com Juan Manuel de Prada, Lucía Extebarria o Espido Freire, que a parer de l’autor representen una generació una mica inconsistent.

Aquests Diarios són l’expressió, en el fons, de l’explicació d’un mateix. En un moment determinat, referint-se a la lectura de Pelando la cebolla, de Günter Grass, es nota que l’autor troba a faltar al nostre país el paper que l’intel·lectual va jugar a Alemanya fins a la caiguda del Mur. Rico hauria volgut aquella simbiosi entre el paper de la cultura i l’anhel d’un poble, com en aquells anys de la socialdemocràcia de Willy Brandt. En tot cas, aquests Diarios compleixen aquesta comesa ja que són testimoni d’una època i al mateix temps del desenvolupament d’una vocació literària, en especial poètica.