Quan la bossa nova va canviar el ritme

Música Fa seixanta anys el jazz se submergia en el ritme brasiler i el seu idíl·lic imaginari amb l’àlbum ‘Getz/Gilberto’ i la cançó ‘The girl from Ipanema’

⁄ Riquesa rítmica, belles harmonies i modernitat sofisticada del ritme brasiler van fascinar els músics nord-americans

Hi havia una vegada el saxòfon musculós de Stan Getz, el piano delicat de Tom Jobim i la guitarra i veu assossegada de João Gilberto. Seixanta anys de l’enregistrament de l’àlbum Getz/Gilberto (Verve Records), el disc que projectaria la bossa novacomafenomenmusicalatotelmón, encapçalat per la cançó Garota de Ipanema interpretada per una aleshores desconeguda Astrud Gilberto.

Uns mesos abans, el novembre del 1962, un grup de músics brasilers s’havia presentat al Carnegie Hall de Nova York; entre ells, João Gilberto, Tom Jobim, Sergio Mendes i Agostinho dos Santos –la veu de la pel·lícula Orfeo negro que ha popularitzat la cançó Manha do carnaval–, en una vetllada musical que s’anunciacom BossaNova(NewBrazilianJazz). Músics de jazz com Gerry Mulligan, Coleman Hawkins o el mateix Stan Getz, que ha publicat l’àlbum Jazz Samba juntament amb Charlie Byrd, apadrinen el nou ritme carioca agermanat amb el jazz.

Amb la seva riquesa rítmica, belles harmonies i conjugat amb una modernitat sofisticada, el ritme brasiler ha fascinat els músics americans que donen la benvinguda a aquest parent tropical del jazz. Després de l’edat d’or que han suposat noms com Charles Mingus, Miles Davis, Thelonius Monk o John Coltrane, el jazz troba un nou territori experimental per a la seva renovació i, sens dubte, per a una projecció popular més àmplia. La bossa nova pot presumir de la seva senzillesa per arribar a l’oïda del públic alhora que de virtuosisme musical.

Quatre anys enrere, la cançó Chega da saudade, composta pel tàndem Vinicius de Moraes i Tom Jobim i cantada per João Gilberto, ha suposat la revelació, l’inici del que es coneixerà com a bossa nova. Com assenyala el crític i musicòleg Zuza

Homem de Mello en la seva biografia de João Gilberto, “amb la seva capacitat de síntesi, com qui busca l’essència de cada cançó, João ofereix en les seves interpretacions una fluïdesa rítmica i melòdica que ningú no concebia que existís. (...) Chega da saudade va tenir la capacitat de canviar gairebé tot el que es considerava indestructible en la música brasilera”.

Uns encara adolescents Caetano Veloso i Chico Buarque no poden sostreure’s a l’encanteri de la cançó i a la veu de Gilberto, que marcarà les seves carreres. “La bossa nova ens va encisar”, escriu Veloso al seu llibre de memòries Verdad tropical. “La meva intel·ligència es delectava amb el seguiment d’aquell procés radical de canvi en la cultura”.

Entre les virtuts de la bossa nova hi havia la capacitat de reinterpretar altres estils, melodies de Cole Porter o George Gershwin, que amb el nou ritme no perdien la seva identitat i tornaven a renéixer com a balades contemporànies. Músics i productors discogràfics es veuen arrossegats per la febre carioca. Entre els productors que millor saben veure l’originalitat del fenomen hi ha Creed Taylor, del segell Verve Records. Només un any abans havia aconseguit vendre un milió de discos amb la bossa nova Desafinado, executada per Stan Getz. Taylor parlarà a propòsit de l’enregistrament de l’àlbum Getz/Gilberto de moment màgic amb la trobada a l’estudi de João Gilberto i Tom Jobim. “Stan, com sempre, va fer una presa per a cada tema, Jobim el mateix, va ser tot fàcil, tret de l’esforç que es requeria per aconseguir que João Gilberto vingués. Es quedava tancat a l’habitació de l’hotel”.

Malgrat les desavinences entre Getz i Gilberto durant l’enregistrament –els dos músics no tocaran junts a l’estudi–, el resultat final és un àlbum lluminós, una entrada d’aire fresc en el territori jazzístic amb el seu so depurat, serè. La veu íntima de João Gilberto actua de contrapunt a les improvisacions del saxo de Getz interpretant els temes de Jobim o velles sambes de Dorival Caymmi i Ary Barroso.

A l’enregistrament acaba unint-s’hi Astrud Gilberto, esposa de João Gilberto i que malgrat la seva poca experiència musical interpreta en un estil juvenil i proper al seu marit la cançó Garota de Ipanema, ara convertida en The girl from Ipanema. L’èxit de la cançó acabarà representant en l’imaginari un Brasil idíl·lic, un paradís tropical, l’estiu etern onpassejaaquellanoiaperlaplatjadeRio de Janeiro. Per al nou govern dictatorial que s’instaura el 1964, sens dubte una excel·lentbandasonora.

⁄ Astrud Gilberto, morta el juny passat, va posar veu a ‘Garota d’Ipanema’ quan encara era una cantant desconeguda