Quan les generacions esclaten a trossos

Fa temps que el temps ens preocupa. Però no en tots els temps el temps ha preocupat amb la mateixa intensitat o de la mateixa manera. En aquest present que ens ha tocat viure, potser la nostra percepció de la temporalitat ve determinada fonamentalment per un tret que està afectant no només la totalitat de les nostres vides sinó també la totalitat de les esferes del real. Em refereixo a l’acceleració. Valdria la pena, de moment, no reduir el concepte al de pressa o altres de similars. El pitjor d’aquest tipus de simplificacions és que semblen portar incorporades, gairebé de sèrie, la presumpta solució al problema. Per assolir-la, n’hi ha prou amb apuntarse a qualsevol de les variants de l’slow o arrecerar-se sota les ales d’algun orientalisme més o menys zen que proposi una ataràxia low cost que ens permeti posar-nos a cobert dels perjudicis de l’acceleració. Vana pretensió, gairebé tan vana com l’erroni disseny del problema en què es basen. Perquè el problema té un caràcter profundament estructural, que de cap manera queda resolt amb pedaços superficials com els assenyalats. La nostra preocupació sobre el temps pot ser que no tingui relació tant amb el temps mateix (com si la vida ens passés avui més ràpid que als qui ens van precedir) com amb la intensitat en el ritme de les transformacions i, sobretot, amb la manera en què aquestes ens afecten, intensitat que es diria que tenim grans dificultats per assumir.

En canvi, per un autor com el sociòleg alemany Hartmut Rosa, que amb tanta atenció com perspicàcia ha reflexionat sobre l’acceleració, l’assumpte no transcorre tan sols en l’esfera superestructural. En efecte, caldria afirmar que en el passat les transformacions seguien una cadència, compassada amb les nostres vides, que avui sembla que ha saltat pels aires. Aquesta cadència ha estat teoritzada per diversos autors en diverses formes, encara que sens dubte la que la fa gravitar sobre la categoria de generació és una de les que més bé permeten il·lustrar el que pretenem assenyalar.

Doncs bé, segons Rosa la tendència històrica que sembla estar seguint l’esdevenir de les generacions podria quedar resumida, de manera extremadament sintètica, en els següents termes: en la premodernitat el característic era que el món romania intacte d’una generació a l’altra, limitant-se l’anterior a transmetre-l’hi a la següent en les millors condicions; en la modernitat, en canvi, el relleu generacional implicava un canvi de món, una nova forma, en molts casos radicalment diferent, de pensar l’existent, que comportava en bona mesura l’abandonament de l’herència rebuda.

La denominada “querella entre els antics i els moderns” assenyala aquest punt d’inflexió, el moment en què l’autoritat atribuïda a l’esmentada herència pel fet d’haver estat transmesa i admirada, generació rere generació, es volatilitza en benefici del novum que representen els moderns amb la seva afirmació del progrés històric. És precisament perquè Ortega comparteix aquesta perspectiva –és a dir, perquè està convençut que un dels principis fonamentals per a la construcció de la història és aquell segons el qual “l’home constantment fa món, forja horitzó” (La idea de las generaciones)– que, ja al segle XX, pot atribuir protagonisme a aquells successius coetanis que van constituint les diferents generacions, cada una d’elles amb el seu propi univers de representacions i, en conseqüència, d’actituds i valors.

Davant les dues posicions, premoderna i moderna, el desplaçament que ha introduït en els nostres dies l’acceleració generalitzada consisteix en el fet que el canvi de món ha començat a produir-se al si d’una mateixa generació. Podem discutir si això hauria de portar-nos a introduir noves categories, de tipus microgeneració o similars, o bé a abandonar directament i completament la perspectiva generacional com a tal. Però el cert és que el que anomenàvem bretxa generacional ja no introdueix elements disruptius entre aquells als qui els separaven bastants anys, sinó entre aquells que gairebé tenen la mateixa edat. O si prefereixen formular-lo d’una forma a la frontera de l’exageració: ben aviat, amb el vertiginós ritme al qual en movem, la bretxa ja no tindrà lloc entre pares i fills, sinó entre germans. |