No he arribat fins aquí per rendir-me

NOVEL·LA

Sílvia Alcàntara explica la història d’una dona que se separa del marit, es queda sense res i es posa a fregar escales. Una lluita per la llibertat i per la llibertat d’estimar

He triat, per titular aquest article sobre Cèlia Palau de Sílvia Alcántara (PuigReig, 1944), una frase de la novel·la. La protagonista s’ha separat del marit i quan vol començar a fer la seva vida s’adona que les condicions del mercat laboral han canviat en relació amb mitjan anys seixanta, quan s’hi va incorporar. Passa per les botigues per llogar-se com a dependenta, li diuen que és massa gran i li demanen coneixements de català, d’anglèsid’informàtica.Somacomençaments dels noranta i la Cèlia passa de quaranta anys. Què ha de fer, “¿abaixar el cap? ¿Permetre que les seves esperances fossin com aquell tronc rogent de foc que a poc a poc es va convertint en cendra? No!”. I aleshores ve la frase que dic: “No he arribat fins aquí per rendir-me”.

Mentre pensa com es pot reciclar, estudiar, preparar-se, es posa a fregar pisos. Que petit que és el món. L’any que Eva Baltasar torna a la novel·la i explica a Ocàs i fascinació la història d’una dona que frega cases, Sílvia Alcàntara també en fa sortir una. Quina diferència entre aquests dos personatges: nihilisme i força interior, cinisme i voluntat de ser un mateix, desesperació i amor. Cèlia Palau representa una generació de dones –la generació de l’autora– de pedra picada. No és una crítica a Eva Baltasar: són dues novel·les recomanables, dues cares de la mateixa moneda.

He triat aquesta frase i bé hauria pogut titular aquestes dues columnes “Elogi de Sílvia Alcàntara”. Crec que és una autora única en el nostre panorama i que aniríem més bé si se’n seguís l’exemple. En primer lloc: la llengua. Quin català tan senzill, clar i ben escrit, amb la vibració d’una llengua autèntica, que permet dirho tot. Cèlia Palau retroba el marit a casa de la filla que se’n va a viure a Madrid. S’ho hauria volgut estalviar però ja està fet i no pot pas fugir corrents. “Com era possible que un dia a ella li hagués bategat el seu (cor), en veure’l, l’hagués esperat anhelant i hagués comptat els dies que faltaven per ser tota d’ell?”. I ho remata amb una gran imatge: “Ara el veia com un ram de flors marcides quan les treus de l’aigua, que els cauen les fulles i fan olor de mort”.

Alcàntara és l’escriptora que conec més propera al concepte del no-escriptor. No és afectada, ni pedant, ni enrevessada, ni ens serveix una falsa innocència o un candor postís literàriament construït. És la pura naturalitat sostinguda sobre una llengua d’una eficàcia total.

Un cop que hi vaig poder parlar una bona estona em va explicar que havia començat fent teatre d’afeccionats i que s’havia enamorat de Josep M. de Sagarra. A les seves novel·les hi ha un moviment escènic molt ben pensat. A Cèlia Palau, ja ho hem mig vist, en relació amb les trobades amb l’ex –Ricardo–. Però també en els episodis amb el senyor que la festeja –Martí– i amb l’amo de la notaria –Joan– amb el qual acaba treballant. O amb els fills i les seves parelles.

En aquest triangle de relacions masculines hi ha veritat social. Però, com que no hi ha premeditació literària, Alcàntara no dóna lliçons sobre la crisi de les grans famílies ni sobre la relació de domini que s’estableix entre un notari i una secretària. Només explica una història. Potent, humana, commovedora. La resta

⁄ Crec que és una autora única en el nostre panorama i que aniríem més bé si se’n seguís l’exemple

és de més a més. Cèlia Palau ha estat casada amb l’hereu d’una gran família, ha tingut minyona. La separació l’ha deixat sense res. Després de l’època de fregar escales fa de mainadera dels nens de la filla del notari. Com que estudia i vol sortir del pis pudent on viu s’ofereix per fer-li de secretària. N’acaba sent l’amant, però l’home no es deixa veure mai amb l’amiga. La trobada amb una ex monja –Maria– que havia tractat de joveneta ho trabuca tot. Ens enfronta al tema de la llibertat i de la llibertat sexual, de l’amor i la companyia.

“No he arribat fins aquí per rendirme”. Fas ben fet, Cèlia. I fa ben fet Sílvia Alcàntara de continuar la seva obra amb fermesaiconvicció.

Sílvia Alcàntara a la presentació del seu nou llibre, ‘Cèlia Palau’, a la llibreria Ona de Barcelona