Escrivent a la papereria

NARRATIVA

Ito Ogawa escriu sobre el poder guaridor de les paraules i posa la bellesa al centre del seu relat

Llegir sobre la bellesa al Japó és un plaer en un present mediàtic farcit de males notícies. Ito Ogawa (Yamagata, 1973) és cantant, traductora i novel·lista i al seu últim llibre, La papereria Tsubaki/La papelería Tsubaki, dona vida a una lletrista que acaba de tornar de Kamakura, el poble de la seva infantesa, per reprendre el negoci familiar d’una papereria.

La infantesa de Hatoko Amemiya va estar marcada per la seva formació com a escrivent. Mentre els seus companys d’escola jugaven, ella passava hores en un escriptori aprenent a traçar els complexos signes de l’escriptura japonesa, sota la tutela d’una àvia exigent. La seva experiència aporta pinzellades sobre l’idioma escrit, suficients per fer-nos veure que necessitaríem una vida sencera per dominar-lo amb mestria: “El sil·labari amb què aprenem a escriure, l’hiragana, és ple de línies corbes (...) Després hi havia els kanji, sinogrames adaptats que no representaven només sons, sinó també idees (...) em semblava impossible aprendre’ls tots encara que els dediqués tota la vida”. La decisió de la protagonista de tornar al poble ens regala un relat preciós, on el domini de l’escriptura és un regal i la bellesa es converteix en l’antídot de la tristesa. “Les cartes de la seva àvia em van ajudar a conquerir l’home de la meva vida”, li diu una dona després d’entrar a la papereria.

L’àvia de Hatoko va escriure una carta per a ella, gràcies a la qual va aconseguir conquistar l’home que estimava. Aquesta dona la precedeixen molts altres personatges que s’acosten a la Hatoko escriventa a la recerca d’ajuda. “Hi ha persones amb un talent natural per expressar les seves emocions amb paraules; i aquí entrem nosaltres, perquè el nostre propòsit és ajudar els qui no poden fer-ho”.

Des de la papereria observem també els costums culturals en un barri humil de la ciutat costanera, on els espectres són una presència habitual i l’espiritualitat viu a tots els racons. La festa dels difunts, els rituals d’oració, les ofrenes de licor i pruna als altars, i moltes altres particularitats culturals que ens brinden les escenes japoneses construïdes per Ogawa.

L’ull de Hatoko detecta la bellesa i l’autora és capaç de transmetre-la amb una poesia que sorprèn en un món dolençós. “Sempre havia cregut que les flors pansides eren un senyal d’abandonament, però no podia estar més equivocada: fins i tot seques, continuen sent boniques i conserven cert indici de vida”.

Aquest llibre és un respir d’optimisme i transcendència, i alhora és un record del poder de la paraula escrita per guarirelmón.