La Vanguardia (Català) - Culturas
Com escriure del món indecent
PERFIL
Don Winslow s’acomiada del seu personatge Danny Ryan i de la seva epopeia de les famílies mafioses de Rhode Island. I posa també (un) punt final a la seva carrera
Al sentir les seves amables respostes, em resisteixo a admetre que l’autor d’El poder del perro (2009), aquest senyor que va investigar i es va deixar la pell durant anys per explicar amb capítols com cops de puny narratius –tot narrat en temps present, a tall de plans superposats i vibrants– l’entreteixitdelnarcotràficdesdeSinaloaa un suburbi novaiorquès, des de la misèria de les plantacions al regne dels magnats, decideixi penjar els guants.
Res en la seva forma i en la seva entonació –restant-li importància a tot– no denota cap altra cosa que paciència. En va tenir, i molta, per continuar amb El cartel (premi RBA 2015) i a continuació llançar-se a una descripció de la màfia de costa a costa, des d’una festa familiar a la casa del capo italià de Providence a la infinita i insaciable Las Vegas, entre altres capitals. Potser –i ell ho confirma– el seu personatge Frankie Machianno (un mafiós en estat de letargia, tret que li toquin la seva família), a L’hivern d’en Frankie Machine (2010 ), és molt semblant a aquest Danny, fill d’irlandesos en pugna amb les famílies italianes al port de Rhode Island a finals dels vuitanta (el paisatge d’infantesa de Winslow).
Així com va interpel·lar narcotraficants, aquí va retratar mafiosos. “Jo conec aquesta gent”. Es refereix als models reals per a l’spaguetti Chris Palumbo o John Murphy. “De vegades estic en un esdeveniment esportiu i s’asseuen al meu costat. I conversem. No hi ha problema”. També és veritat que va existir una fiscal exmonja, a la qual novapoderresistir-seaconvertiren(cabut, tremend)personatge.Ilareligiositat,hoadmet, i la possible redempció és tema d’aquests llibres. La forma en què els criminals, si no són sociòpates (i aquí n’hi ha uns quants de crueltat abominable), intenten fer el correcte.
“La qüestió central de la ficció policíaca per mi és com intentes viure de manera decent en un món indecent”. És notori com Winslow comprèn el seu personatge, també el Frankie: “Jo vaig créixer envoltat de desenes de Dannys. Anàvem a la platja, als bars i al cinema i tot això. I tipus com Frankie Machianno eren els que ens compraven còmics i un gelat quan jo era petit. Tinc un lloc al meu cor per als Frankies del món. Potser no hauria de tenir-lo, però el tinc”.
Hi ha una idea molt important en aquestes novel·les: “Si llances una cullerada de terra en un vas d’aigua, l’aigua sortirà bruta, però si ho fas en un oceà, la terra es diluirà fins a desaparèixer”. Winslow afirma que Balzac ja ho va dir abans que ell. També Mario Puzo. L’origen criminal de les fortunes, com la dels Kennedy durant els anys de la prohibició de l’alcohol, per posar-nenomésunexemple.Elsdinersdel tràfic d’esclaus, que finança la construcció dels edificis de Yale i Harvard... “Què eren els reis als temps medievals, sinó els pinxos més exitosos?”.
Però aquest coneixement no el condueix gens ni mica, ni de lluny, a l’escepticisme. Ni al pessimisme, al qual amb prou feines li dona marge. “Deixa’m que digui una cosa passada de moda: els nostres sentiments no són importants”. Fa temps que està publicant una sèrie de vídeos polítics, i cada vegada més durs i narrativament directes, a mesura que s’acosten les eleccions als Estats Units. Fa pocs anys, amb l’aparició de la primera obra d’aquesta trilogia (Ciudad en llamas, seguida de Ciudad de los sueños i, ara, Ciudad en ruinas), un periodista li va preguntar per què dedicava tant d’espai a Donald Trump, al capdavall un expresident. La seva resposta no va poder ser més alta i clara: perquè el passat és aquí. Fa pocs dies, s’ha enfadat molt amb un periodista italià que, en un programa de televisió, s’entossudia a demostrar que Donald Trump i Joe Biden són la mateixa cosa. “Em va violentar. Em va semblar una observació ridícula i francament ignorant”. Winslow es carrega d’intensitat, d’intenció, quan parla de política.
Admet –i sense èmfasi, al contrari– que rep amenaces diàriament. De gent de la dreta, “que no tenen ni entitat física ni psíquica”. No li fan por, afirma. Seguirà amb els seus vídeos. Una forma de lluita contra la narrativa escombraries, la que ell ha expulsat de cada una de les seves pàgines esbudellant les relacions entre diners, narcos, poder polític i financer, per a admiració de James Ellroy entre altres grans. “Ara es tracta d’elegir en les pròximes eleccions entre un home que és indecent i un altre de decent. Entre algú que no creu en la democràcia i un altre que sí. D’això es tracta”. Winslow seria un polític molt, molt documentat. Amb l’extraordinària capacitat de DannyRyan:aquellaacuradaformaenquè aixeca un hotel en ruïnes, o en crea un de nou, fixant-se en cada detall. Entregat completament en cada fase de l’assumpte. “Els detalls, són els detalls els que construeixen el progrés. Hi ha polítics que treballentandedicadamentcomenDanny,in’hi hauria d’haver més”. No deu estar deixant d’escriure Winslow per entrar en política? Però la resposta és un no. Un no rotund.
Insisteixo: no puc imaginar-lo sense escriure, sense investigar, sense prendre notes. Dubta abans de respondre: creu que és hora de cedir el pas a gent jove amb talent, i alhoratéunaenormegratitudpelquelasevacarreralihadonat.“Aveure...jocrecque sempreescriuré.Elquenocrecésquesempre publiqui. I hi ha coses que vull investigar només per a la meva pròpia satisfacció. Només per la pura alegria”.
Es refereix a la història nativa americana, també a l’africana. I de sobte, com en les seves novel·les on un criminal intenta ser bona gent, deixa anar sense més ni més: “El meu projecte favorit ara és estudiar les vides de les dones que van ser models per a quadres impressionistes”. Riu. “Veig que has fet cara de confusió”. Ho admeto. I ell es refereix a aquelles noies que tornen la mirada des d’un quadre de Renoir, Monet, Degas... persones de carn i ossos: actrius, treballadores sexuals, d’altres eren pintores, esposes, amigues... i a mesura que ha anat investigant ha descobert cada vegada més sobre elles. “I em vaig adonar que les sevesvideserenmoltinteressants”.
⁄ “La qüestió central de la ficció policíaca per mi és com intentes viure de manera decent en un món indecent” ⁄ “Crec que sempre escriuré, però no crec que sempre publiqui; hi ha coses que vull investigar només per a mi”