L’art de la brevetat

Valentí Gómez-Oliver, polifacètic i versàtil, selecciona cent haikus sobre els més de mil que ha creat

POESIA

Tres versos de cinc, set i cinc síl·labes. Breu i concís. Així és l’haiku, aquella estrofa originària del Japó que va penetrar en la poesia occidental a finals del segle XIX i que es va assentar com un gènere més de la mà d’autors com Carner o Riba i, en castellà, Lorca o Juan Ramón. Neix a més en la tradició del taoisme, del confucionisme i del budisme zen, que li atorguen les seves característiques principals: espontaneïtat i coneixement de la realitat de forma intuïtiva. Sobrietat, senzillesa i naturalitat marquen fora d’això el to del poema.

Valentí Gómez-Oliver (Barcelona, 1947), autor polifacètic i versàtil que avalen set llibres de poesia, fa temps que es dedica a la creació d’haikus. Sobre uns mil que té escrits ha seleccionat aquests 100 haikus que donen títol al present llibre que considera la seva obra més personal “pel sentit particular que he donat a l’haiku”. I, en efecte, es tracta d’un llibre singular tant per la seva estructura com per la varietat de registres dels poemes.

Així, els haikus originals en català apareixen també traduïts a cinc idiomes: castellà, anglès, francès, alemany, italià i japonès (en una espècie de tornada als orígens). La versió castellana és del mateix autor, mentre que la resta venen de la mà d’altres tants escriptors: Steve Clark, FrançoisMichel Durazzo, Claudia Kalász, Daria Gomez Gane i Yoshiko Tazawa. Els haikus tradicionals anaven acompanyats freqüentment d’il·lustracions amb dibuixos o aquarel·les. Valentí Gómez-Oliver es manté fidel a la tradició acompanyant cada haiku amb la seva corresponent imatge realitzada per ell mateix.

La varietat de temes i de tons és una altra de les característiques tradicionals de l’haiku que Gómez-Oliver fa seva. Així, trobem alguns de propers a la tradició original que tenia com a tema la contemplació de la natura com el titulat ocell (“arran de cel/ el missatger dels déus,/ empaita estel”) o el més evident zen (“sense objectiu/ compassió, estudi/ meditatiu”). L’evocació de figures històriques, des de filòsofs com Sòcrates, Lucrecio o