Primer la veritat que la pau

POLICÍAC

Luis García Jambrina (Zamora, 1960) s’ha fet novel·lista, segons ha confessat, amalgamant la ficció històrica i la novel·la negra, amb Fernando de Rojas i amb la molt llegida El manuscrito de piedra (2008). Ara el professor de la Universitat de Salamanca, bon coneixedor de la personalitat i l’obra d’Unamuno, s’ha embarcat en la marqueteria d’aquell coneixement amb una sèrie de novel·les d’estructura detectivesca, les primeres de les quals és aquesta excel·lent El primer caso de Unamuno, guiada pel millor lema dedon Miguel, Veritas prius pace, i per la millor eina del seu pensament/sentiment, la contradicció.

La novel·la neix d’un fet històric i se circumscriu al mes de desembre del 1905 i els primers dies de l’any següent. Unamuno coneix aquell fet llegint La Correspondencia de España al casino de “la levítica ciudad [que] dormía el sueño de los justos”. El 9 de desembre. La referència històrica és la següent: els veïns del petit municipi de Salamanca de Boada van remetre el mes d’octubre una carta al president de la República Argentina, manifestant-li el seu desig d’emigrar tots a aquell país, ja que a la seva terra mancaven de qualsevol futur, i sol·licitant ajuda per emprendre el viatge. Ramiro de Maeztu, redactor a Londres del diari madrileny La Correspondencia de España, al conèixer la carta, publica l’article Un pueblo que se traslada, on els qualifica de covards i antipatriotes. Unamuno, molt enutjat, envia al diari una dura rèplica davant el criteri de Maeztu: Patria que no se cimenta sobre la verdad, no es patria, resa el seu article. A partir d’aquell moment s’inicia el thriller històric, en el qual Unamuno, acompanyat de l’advocat Manuel Rivera, indaga indomable en els diversos crims que van inculpant els veïns de Boada, començant per l’apunyalament en aquells dies de desembre del cacic local i propietari de les terres del municipi, Enrique Maldonado.

El millor mèrit –i són alguns– d’aquesta novel·la de característiques polítiques, socials i, sobretot, morals, és la configuració del personatge d’Unamuno i de l’anarquista barcelonina, Teresa Maragall, contrapunt ètic i amorós del rector de Salamanca, sempre fidel a la seva esposa Concha Lizárraga. En el cas de don Miguel, tots els seus trets, actituds i compromisos

Després de convertir en personatge Fernando de Rojas, l’autor se serveix ara d’Unamuno com a investigador