La Vanguardia (Català) - Culturas
Reordenant les hamaques del ‘Titanic’
POLÍTICA
Aquest assaig perspicaç de Ben Ansell, volgudament no subtil, va del contrast entre el que volem i el que realment valorem
Fa unes setmanes, quan un fort rumrum a les files del Partit Conservador britànic apuntava al final dels dies de Rishi Sunak al 10 de Downing Street, vaig preguntar a un amic gal·lès si aquella maniobra podria salvar els mobles dels tories a les eleccions generals previstes per a aquest 2024. Em va contestar amb un refrany anglès: “Rearranging the deckchairs on the Titanic”. Reordenar les hamaques del Titanic, sinònim d’una acció inútil davant una catàstrofe imminent. Allò en què es torna bona part de l’acció política quan no fa el que sap necessari per salvar la democràcia. Però, llavors, per què no ho fan? És el dilema que Ben Ansell (Palo Alto, 1977) ens analitza a Per qué fracasa la política (Península, 2023).
Perquè, i si els polítics no fossin més una nímia part de la resposta que expliqui la desafecció ciutadana? I si no fos aquest l’únic fals consens que ens condiciona la mirada, i per tant les nostres vides?
Aquí hi ha el nucli de l’assaig d’aquest professor de Democràcia Institucional Comparada al Nuffield College de la Universitat d’Oxford. En cinc grans consensos, cinc conceptes en els quals som en teoria d’acord gairebé a nivell mundial.
Es tracta de la democràcia, la igualtat, la solidaritat, la seguretat i la prosperitat. Assumptes com inabastables, molt vagues, sobre els quals sembla que gairebé tots estiguem d’acord en general, segons la majoria d’enquestes, amb nivells de consens entre el setanta-cinc i el noranta per cent. Però, si ens creiem això i sembla que tan clar ho tenim, per què és tan difícil aconseguir-ho? Per què la política no es mostra capaç d’encaminar-nos cap a aquelles prioritats i, en canvi, sembla abonada a enfrontar cada vegada més els ciutadans entre si?
És a partir d’aquestes preguntes que Ansel utilitza les seves eines politològiques i teories de les ciències polítiques i de l’economia per raonar per què és tan difícil prendre decisions en política. Dit d’una altra manera: com és que als electes els és tan difícil donar-nos el que volem i per què els votants ens frustrem tant amb ells.
I després d’aquestes preguntes, al lector se n’hi planteja una altra de subjacent que podria respondre a les anteriors en cadena: I si la trampa de la democràcia consistís que creiem en una cosa que no existeix, que és la voluntat del poble? Per Ansell, aquesta pregunta (que per ell és una afirmació) és una idea que almenys es remunta a Jean-Jacques Rousseau, al segle XVIII.
Ell entén que en la Il·lustració creguessin que una vegada que es desfessin del rei absolut i de l’Església, prevaldria la voluntat del poble, però després de dos-cents anys de democràcia aquella teoria hauria manifestat les seves clares dificultats a donar resultats. Anècdota (o no): Artur Mas va utilitzar l’eslògan “La voluntat d’un poble” el 2012 i va perdre dotze escons.
I, paradoxalment (recordem que el llibre va del contrast entre el que volem
⁄ I si la trampa de la democràcia consistís que creiem en una cosa que no existeix, que és la voluntat del poble?
i el que realment valorem), els sistemes que més s’acostarien a l’ideal democràtic són els que exigeixen unanimitat, com succeeix en la tan injuriada Unió Europea amb el dret de veto. Allà, un estat petit com Luxemburg s’oposa a alguna cosa, i això no tira endavant.
Problema: aquest sistema és molt fràgil perquè tendeix al bloqueig. Resultat: descontentament general. Resposta: entre els de dalt i els de baix, anem movent hamaques al Titanic .Hi haurà lloc per a tothom als bots salvavides? Els sabrem trobar? Aquest últim, potser, és el gran dilema a què respon aquest assaig perspicaç, volgudament no subtil.