La Vanguardia (Català) - Culturas
L’altra tradició
Juan Manuel de Prada brinda una crònica superba, entre l’al·lucinació i el deliri, dels espanyols a París durant la invasió alemanya
NARRATIVA
En la nostra tradició, que es remunta al barroc, sempre vaig distingir entre una manera de ser cervantina i un altra quevedesca: és a dir, d’una banda, un tarannà abocat a un humor que té en compte l’altre i no s’hi acarnissa, que té el secret de l’estil pla i directe, sorgit del poble però no obligatòriament popular i amb una tendència a la comprensió de la humanitat des d’un costat decididament estoic a la manera en què s’entenia en la visió renaixentista, buscant un equilibri en e la complexitat. I de l’altra banda el quevedesc, d’un tarannà expressionista, tremend, d’un enginy brillant i un humor tendent sempre a la paròdia de l’altre, quan no a la farsa més aguda i destructiva i, sens dubte, amb una obsessió pel llenguatge que va fer-ne probablement el millor estilista de la llengua castellana.
D’aquesta tradició quevedesca, expressionista, sempre ha begut Juan Manuel de Prada (Baracaldo, Biscaia, 1970) des d’aquella primera i brillant novel·la seva, Las máscaras del héroe. Encara recordo la presentació a l’antiga seu de l’Abc del carrer Serrano convertida en un restaurant, i on molts, avisats per aquella primerenca Coños, pensaven trobar-se una versió novella de la narrativa ramoniana.
La sorpresa va ser majúscula, perquè si bé a la novel·la mateixa Ramón Gómez delaSernaadquireiximportànciacrucial en aquella crònica dels anys republicans i de la guerra, amb la seva tertúlia de Pombo i les al·locucions a Unión Radio des de lasevatorrassadelcarrerVelázquez,l’essencial d’aquella narració és l’estil decididament expressionista i de tendència al·lucinatòria, amb un peu en el nihilisme mentre amb l’altre indagava amb obsessiva complaença en la traïció, obsessió que compartia amb Umbral, i en l’actitud romàntica cap a un feixisme que veia com l’única alternativa a la Il·lustració i les seves seqüeles, el democratisme i la seva malaurada acompanyant, la corrupció. De tot això sorgeix la creació d’aquell personatge complex, Fernando Navales, escriptor, amic de la bohèmia que pul·lulava per Madrid, d’Alejandro Sawa a Pedro Luis de Gálvez passant per Cansinos Assens, Ramón, Emilio Carrere i tants altres de magra nòmina i que ara, després d’haver escrit una voluminosa obra –recordem La tempestad, La vida invisible, El séptimo velo, Mirlo blanco, cisne negro– i haver guanyat gairebé tots els premis, reprèn en la seva última novel·la, Mil ojos esconde la noche, que semblaria extreta del títol d’una pel·lícula expressionista de l’UFA, dividida en dues parts i de la qual es publica la primera amb el títol de La ciudad sin luz.
Es tracta aquí d’una crònica, entre l’al·lucinació i el deliri, de la vida dels espanyols a París durant la invasió alemanya, de fet la novel·la comença amb la Wermacht passejant pels Camps Elisis, i on topem amb els exiliats republicans i els falangistes en una barreja dels dos mons que duu a terme Fernando Navales per ordre de Pedro Urraca Rendueles, agregat policial de l’ambaixada espanyola a París i de la importància del qual dona fe en carta enviada al comte de Mayalde, aleshores director general de Seguretat.
Veiem, així, desfilar per aquestes pàgines multitud de personatges, d’Óscar Domínguez, Picasso, Federico Beltrán Massés, José Manuel Viola, Serrano Suñer o Gregorio Marañón al Rebatet de Je suis partout, Robert Brasillach, González Ruano, Drieu La Rochelle... i tants altres que ens presenta Navales, el narrador, en una prosa d’intens expressionisme, on la realitat esperpèntica es troba ja del costat al·lucinatori. Prada enllaça amb la seva magna biografia d’Ana Martínez Sagi, que transcorre parcialment en aquell període, i desplega aquí el millor del seu estil, que no escatima la paròdia en la que potser serà la narració que atorgui sentit a una enorme carrera literària.
Com a exemple del millor d’aquesta prosa em referiré a la trobada de Navales amb Pedro Urraca al Cabaret de l’Infern mentre una puta expulsa per la vagina petitesserpsquereptenperlacamad’Urraca; o la de Picasso detallant les pallisses quedonavaalessevesamants.Superb.