‘Refugia’, un lloc per a la regeneració

Rosa Tharrats L’artista presenta una instal·lació tèxtil i escultòrica feta de peces mòbils

⁄ Neta de l’artista Joan Josep Tharrats i filla d’un editor i llibreter, l’arxiu familiar és una font en la seva producció

⁄ Preocupada pel col·lapse mediambiental, l’espiritualitat o el feminisme, els explora amb llenguatges diversos

L’amenaça del col·lapse climàtic i el desig de combatre’l reivindicant la naturalesa, el feminisme, la necessitat d’una nova espiritualitat i la recerca en arxius són interessos molt presents en les pràctiques artístiques actuals. Junts, es troben en la de Rosa Tharrats (Barcelona, 1983), que els explora des de llenguatges expressius tan diversos com el disseny, el cinema, la moda i l’escultura. És així perquè està convençuda de l’existència d’una enorme xarxa d’interconnexions: “He treballat en moltes disciplines perquè crec que les meves intuïcions s’expandeixen cap a molts llocs... Obre perspectives i et situa en un estat d’aprenentatge, de descobriment”. La mirada contemplativa, reflexiva i espiritual predomina en la seva proposta. Així ho demostra a Bombon Projects, en –amb les seves pròpies paraules– “una instal·lació tèxtil i escultòrica que s’expandeixenl’espai”,onlavidadelatela s’expressa en paral·lel a l’activitat d’estructures de fongs. Com a clausura de la mostra, el 4 de maig, cobrirà la façana de la galeria amb un tapís de grans dimensions, com ja va fer el dia de la inauguració.

Neta de l’artista Joan Josep Tharrats i filla d’un editor i llibreter, va créixer en “un ambient familiar on es respirava llibertat de pensament”, en una casa on “sempre hi havia revistes, llibres i tota mena de materials que, des de molt petita, jugava a pintar, retallar, enganxar”. Així, l’arxiu familiar és una font poderosa per a la producció dels seus treballs. La vocació del seu avi pel grafisme i les seves col·leccions també van contribuir a la seva atracció per les arts visuals. I que estudiés Disseny Gràfic a Elisava i Disseny de Moda en l’Istituto Europeo di Design de Barcelona. Va arribar a tenir la seva marca de roba, que va mantenir durant uns anys amb una amiga. Va viure una temporada a Berlín, fins que va traslladar-se a Cadaqués, al taller del seu avi, que va substituir pel seu estudi actual a l’Empordà.

Els teixits amb què compon les seves obres procedeixen d’un enorme arxiu “que vaig construint amb diferents tipus de materials. Hi ha peces que formen part del meu armari, donacions, regals d’amigues, peces trobades pel carrer fa anys i que, de sobte, reapareixen i prenen un nou significat perquè em recorden alguna història. D’altres són comprades a llocs especials, a mercats, en viatges...”. És la seva manera de combatre conceptes com el de la moda ràpida: “La mateixa paraula de ‘moda’ ja és sospitosa. Què vol dir que una cosa està de moda? Tot passa per cicles llargs, processos que venen de lluny, i que continuen o s’estanquen, que es revifen o queden latents... I després reapareixen”. Una actitud que considera directament relacionada amb el feminisme, fent al·lusió a Donna Haraway.

Com a dissenyadora de vestuari ha rebut el premi Gaudí per la seva participació en les pel·lícules Història de la meva mort i Liberté, totes dues d’Albert Serra. En el cinema també ha realitzat els seus propis projectes, com el curtmetratge Els miracles del Mestre Cabestany, conjuntament amb l’escriptor, poeta i traductor Gabriel Ventura, “amb qui treballo i comparteixo una visió de l’art i de la vida, i amb qui convisc diàriament”, i prepara una òpera breu –una col·laboració entre el Liceu, el Macba i el CCCB per al 2025– i un projecte per a Manifesta, la biennal europea nòmada que arriba a Barcelona en aquest 2024. Se sent en un bon moment de la seva trajectòria. En els últims anys ha exposat en institucions com el Macba i el TAB21 de Còrdova; a més de galeries de Cadaqués, Barcelona i Madrid. En els propers mesos, el seu nom continuarà sonant per la seva participació en diversos festivals i exposicionscol·lectives.

ART Durant dècades, els turistes que anaven a Arles es feien fotos davant del Café La Nuit, un restaurant amb la façana groc ocre els propietaris del qual s’havien esforçat molt perquè tothom cregués que aquell local era el mateix que va pintar Van Gogh en un dels seus quadres més famosos, Café de nuit. Ara l’establiment ha tancat per assumptes fiscals –es va acusar el propietari de frau– i acaba així un clàssic de la picaresca artisticoturística. En un altre quadre, el pintor va reproduir la sala de billar del cafè, i aquesta també l’havien recreat en interiors per a les fotos dels turistes. L’autèntic Café La Nuit al qual anava Van Gogh segurament era a la plaça del Forum de la ciutat i no existeix, perquè va ser enderrocat pels bombardejos dels aliats el 1944. Fins que s’enderroqui, es converteixi en un Starbucks o algú el pinti d’un altre color, el fals Café La Nuit pot continuar formant part de l’atles de monuments històrics fake que té exemples il·lustres a tot el món, com el teatre Ford a Washington, en el qual no van assassinar Lincoln. En realitat, és una reconstrucció del 1968.

AUTORS Les dones d’escriptor, aquell concepte encarnat per Vera Nabokov o Patricia Llosa, que van exercir de gestores i criades dels marits, és tan prevalent que escriptors homosexuals espavilats se’n busquen una, sense sexe interposat. Céleste y Proust (per què no Céleste i Marcel), de Chloé Cruchaudet, Lumen, mostra Céleste Albaret, secretària i musa de Marcel Proust, a qui va cuidar fins a la mort. En una dedicatòria, li escriu “la meva amiga de sempre, la creu de guerra, perquè va suportar gothes i berthes, i va suportar la creu del meu humor”.