La Vanguardia (Català) - Culturas
Entrevista a Peter Stanford
presentador televisiu és una excel·lent guia per endinsar-se en la història de les diferents peregrinacions que recorren la història de la humanitat. Llocs prohibits com la Meca o de difícil accés com Jerusalem. D’altres massivament plens com Roma o Lourdes. I també el record de viatgers llegendaris com sir Richard Burton,quel’any1853vaaconseguirintroduir-se a la Meca disfressat de beduí. Existeix una nova geografia basada en el poderespiritual.L’homesenseespiritualitat s’ofega, i surt a la recerca d’aquesta espiritualitat per despertar o transformar el seu món interior.
Les religions i la història dels seus fundadors han establert la majoria de llocs de peregrinació. Des de l’apòstol Jaume, sant Pere, Mahoma o Buda, que traça una ruta que arrenca a Lumbini, la seva terra natal, i continua a Both Gaya, el lloc on es conserva l’arbre de la il·luminació, i finalitza a Sarnath, on va donar el seu primer discurs.
No obstant això, cal tenir present la sacralitatinherentdemoltsespaisnaturals. Enprimerlloc,podemtrobarcimscomel Machu Pichu, a 2.500 metres d’altitud, als Andes peruans, amb aquella remota ciutat que va romandre oculta als conqueridors espanyols que van arribar al segle XVI. El món occidental la va descobrir l’any 1911, quan l’historiador i explorador Hiram Bingham va creuar la selva guiat per Pablito Alvárez, un guia local d’onze anys.
A l’Àsia, probablement la muntanya més sagrada és el Kailas. En neixen quatre importants rius: l’Indo, el Brahmaputra, el Karnali i el Sutlej. colin Thubron, un dels millors autors de llibres de viatge, li va dedicar Hacia una montaña en el Tíbet (RBA ),i raimon Panikkar, junt amb Milena Carrara, també va realitzar la seva Peregrinación al Kailasa (Luciérnaga). Aquesta muntanya és considerada el centre de l’univers per diverses religions (hinduisme, budisme, jainisme, sikhisme, bön).
Igualment, el Kumbh Mela peregrina a Prayagraj, una ciutat de l’estat d’Uttar Pradesh on conflueixen tres rius: el Ganges, el Yamuna i l’invisible Sarasvati. Les aigües sempre han anat associades a la purificació i a ritus iniciàtics com el baptisme. En aquest lloc és on, segons el Mahabharata, l’heroi Yudhishthira va anar a la recerca de neteja espiritual. L’últim Kumbh Mela del 2019 va atreure cent vint milions de persones en una demostració que les rutes espirituals no són una cosa del passat sinó una cosa viva.
Sens dubte, el camí de Sant Jaume és la ruta més popular de l’actualitat. Des del 1993, en què va ser declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, la recorren cada any una mitja de tres-cents mil pelegrins. El 1987, Paulo coelho li va dedicar una novel·la, El peregrino de compostela:diariodeunmago(Planeta).Anysdesprés,shirleymac-Laineva fer el camí i va escriure El camino: un viaje espiritual (Faro), com a guru espiritual de la new age que defensava la meditació a peu.
Són tres les rutes per arribar a Santiago. La més transitada és el camí francès, que comença a Saint-Jean-Pied-de-Port o a Navarra, Roncesvalles. El camí portuguès recorre de sud a nord des de Lisboa, Coïmbra, Porto i Braga. El del nord, partint d’Irun, és el camí més dur i menys conegut. No importa la ruta per la qual un arribi a Santiago, sinó el camí que es fa al caminar. José Tono martínez ho explica al més recent El anillo de Giges. Las peregrinaciones heterodoxas por santiago (Evohé). El seu llibre ens parla de dones peregrines i rebels, del llum meravellós de Valle-Inclán i dels alquimistes o cercadors de la pedra filosofal, en relació amb el camí de Sant Jaume, un paratge que va poder ser contemplat com a finis terrae o fins i tot l’hades, l’inframon on viuen les ànimes.
La mitologia ens ofereix narracions com les d’Orfeu, Hèracles, Gilgamesh o Jàson i els argonautes, on el viatge místic i imaginari a llocs estranys i profunds deriva en ritus de pas. Espais de mort i resurrecció. El descens als inferns i a la caverna més profunda. Aquestes són altres formes de peregrinació i transformació personal o col·lectiva.
ignacio Jáuregui ofereix a rituales. Un viaje por el hilo que nos une (Fórcola) un amè recorregut pels diferents destins vinculats al ritual. Ho fa d’una forma personal, en ocasions massa informal, però la seva capacitat de recollir una infinitat de destinacions és encomiable. Llocs com el Menakshi de Madurai (Índia), que es comprèn com el temple-món amb un univers autosuficient. Tots els carrers de la ciutat convergeixen al seu centre, on cada matí els pelegrins entonen mantres com el gayatri. Temples que ocupen barris sencers com a Chennai, on el ritual és la quotidianitat de cada alba. “Cada gest i cerimònia ens tornen als orígens i a aquella font divina més gran que nosaltres”, recorda Jáuregui. Pier Paolo Pasolini ,a El olor a india (Península), deia que “els indis han perdut potser contacte amb les fonts directes de la seva religió,peròcontinuensent-neelsseusfruits vivents. Així, la seva religió, sent la més abstracta i filosòfica del món, es contemplacomunacosatotalmentpràctica,com una manera de viure”.
Probablement, això mateix és el que em va portar fa dècades pels camins d’Orient. Em vaig iniciar a l’Índia, quan estava passant una important crisi vital, i des d’aleshores no he deixat de tornar-hi. El Tibet, el Japó, Tailàndia, Birmània, Laos, Cambodja... Les rutes d’Orient són inesgotables. L’espiritualitat s’insereix en la quotidianitat d’aquells països. Allà hi ha formes de sincretisme religiós i una llibertatquepermetlaconvivència de diferents creences. Hi ha el politeisme, la integració amb l’àmbit sagrat, la devoció pels esperits de la natura, i aquella idea tan poderosa que Déu ésdinsnostre.Noésnecessari seguir cap credo, però sotalesfilosofiesorientalsi el viatge espiritual podem resoldre moltes de les nostres angoixes quotidianes.
A La mirada de Oriente (Libros de Vanguardia) he volgut condensar totes aquestes rutes espirituals que m’han marcat. En cada una vaig poder aprendre i evolucionar com a persona. Llocs lúgubres com la presó de Tuol Sleng (Cambodja) em van ensenyar el que és el perdó. La peregrinació al Jokhang (Tibet) em va mostrar el veritable sentit de la devoció. I paratges naturals com la vall del Caixmir em van convèncer de la sacralitat de la naturalesa.
Viatjar ens enriqueix quan ho fem com un acte d’introspecció o exercici conscient de presa de distància d’aquell món establert del qual procedim. No cal que siguem herois ni devots servents d’una religió, però com han demostrat un gran nombre d’obres de la literatura de viatges, el viatge transforma. Viatgem per conèixer l’altre i acabem coneixentnos a nosaltres mateixos, o com deia T. s. Eliot al poema que tancava els seus famosos Quartets, “no deixarem d’explorar, i al final del camí, tornarem al lloc on vam començar i el coneixerem com si fos la primera vegada”.