La Vanguardia (Català) - Culturas
El delicte de segrestar el teu propi fill
Com en anteriors novel·les de l’autora, a ‘Perder el juicio’ el sexe i la violència marquen un relat centrat en les vicissituds d’una mare per recuperar els fills
NOvEL·La
Ariana Harwicz va néixer a Buenos Aires el 1977 i viu al camp, a França, des del 2007. La seva primera novel·la, Matate, amor (2012), va tenir una acollida molt favorable i està previst que la produeixi per al cinema Martin Scorsese. Anagrama va publicar el 2022 la Trilogía de la pasión, que reuneix les seves tres primeres novel·les, marcades per la violència i la sexualitat.
Per Harwicz, “el sentit comú és enemic del novel·lesc”, la qual cosa explica les situacions amenaçadores i desconcertants. L’encertat títol de la novel·la que ara comentem, Perder el juicio, té un doble significat: quan perd el judici que condemna la mare a deixar els fills en mans del pare, la narradora embogeix, per la necessitat de veure’ls a casa seva o a la llar d’infants, per comprovar si són feliços i intentar recuperar-los. I quan aconsegueix segrestar-los s’inicia una fugida que l’obliga a recórrer gran part de França, arribar a Anglaterra i, finalment, a la seva casa de Buenos Aires. Es comunica per telèfon amb l’Armand i, quan sembla que arribaran a un acord, es repeteixen els segrestos i s’arriba a la violència, calant foc a la casa dels sogres o agredint el marit.
La novel·la està feta d’avenços i retrocessos, de manera que moltes coses les anem descobrint al llarg de la lectura. Per començar, hi ha la necessitat de tenir un fill, una cosa que s’aconsegueix quan ella té ja quaranta anys. Els fills bessons, J i E, descobrirem que es diuen Jonay i Elías. Del pare, A., Armand, en sabem molt poc. L., Lisa, en canvi, la seguim al llarg de tota la novel·la. Es veu obligada a treballar a les vinyes, es considera una falsa escriptora i s’esmenten repetides vegades la seva arrel jueva i les seves pigues, típiques de famílies de la diàspora; ens preguntem si tot el seu arbre genealògic és israelita, rep missatges amb l’estrella de David i quan està embarassada anuncia que un jueu arribarà a la família.
S’esmenten els diferents llocs que marquen la seva fugida, entre ells les vinyes de Sancerre o Carcassona, per arribar a Cornualla i, finalment, a Buenos Aires. I en aquest recorregut ens trobem amb situacions molt peculiars, com la divertida escena en la qual per protegir-se de la policia acaricia i besa un desconegut fingint que és el seu marit. El sexe violent és sempre present, els esgarips de la mare, els tres homes que a la discoteca li toquen els pits, el vibrador que li posen al clítoris, la violació.
Malgrat que hi ha moments de delicadesa poètica, altres vegades és molt explícit. Com quan ho fan ràpid al bany i surt “con esperma dentro como un baúl cargado para un largo viaje”.
Veiem córrer els personatges a orinar o apuntant la Lisa amb el raig. Una violència que s’adverteix en la política, com la referència a Putin, l’assassinat del germà del futur rei emèrit o, en clara referència a la dictadura militar, la narradora mirant les notícies de dones cremades i degollades, quan “matar ya pasó de moda. Ahora hay que torturar”.
Abunden les observacions que expressen un radical pessimisme, perquè“ya sabemos cómo es la felicidad. El amor es una venganza y una indefensión máxima ”,“existe en el corazón humano un deseo de destruir tan grande”
i, sobretot, “es lo peor, pedir justicia”, “la ley, los jueces no entienden”. I la mare es veu obligada a segrestar els seus fills com una delinqüent. Així que “levantemos la copa, (...) hay peores vidas que la nuestra, casi todas son peores que la de los tres prófugos” que fugen de la injustícia. Poderosa i absorbent novel·la del desemparament.