La Vanguardia (Català) - Culturas
Trobarem molt a faltar la Marlborough
⁄ a Barcelona va brindar exposicions dignes de museu d’artistes com López, Estes o l’escola de Londres
El maig del 2014 obria les seves portes al carrer Enric Granados la nova seu de la galeria Marlborough a Barcelona, després de vuit anys de treball a la ciutat, ubicada en un pis a prop del Museu Egipci. El nou espai de 200 metres, dissenyat pels arquitectes Josep Camps i Olga Felip, ja responia millor al pes i prestigi d’aquesta històrica firma fundada a Londres el 1946, amb seus a Nova York, Roma, Tòquio, Madrid i altres ciutats, i una de les grans referències contemporànies del mercat de l’art internacional.
La notícia del tancament el juny vinent de les quatre galeries Marlborough actuals, incloent-hi la barcelonina, la va avançar The Art Newspaper a començaments d’abril i ha commogut el món artístic. A la seva columna del suplement Diners en aquest diari, Llucià Homs va qualificar el tancament de “catàstrofe per al sistema d’art” i el va considerar amb fonament un “doble revés per a Barcelona. No només perdem un bon espai expositiu –va assenyalar–, sinó que ens quedem sense ni una sola de les galeries que tenen diverses seus pel món”.
A mi aquest tancament em produeix una immensa tristesa. Marlborough ha constituït un emblema d’alta qualitat i bon gust. A les seves parets es va poder veure el llegat dels titans de l’expressionisme abstracte, com Rothko o Motherwell, i de fotògrafs mítics com Brassaï. En l’últim terç del segle XX va exposar Henry Moore, Francis Bacon, René Magritte,Barbara Hepworth o Magdalena Abakanowicz. Però a més, i durant una llarga època adversa per a aquella línia, va constituir també un segell-refugi dels grans pintors que conreaven una figuració més o menys realista, de Lucien Freud a Alex Katz, de Xarxa Grooms a Paula Rego. Visitar la seu novaiorquesa del 545 West 25th Street sempre donava alegries als seguidors d’aquesta tendència.
L’expansió internacional de Marlborough va estar molt lligada a la figura de Pierre Levai, nebot del fundador Frank Lloyd i un d’aquells personatges plens de dinamisme i plans visionaris. Però la junta directiva de Marlborough va acomiadar el seu fill i successor Max Levai el 2020, entre acusacions mútues de mala gestió i inadaptació als nous temps, cosa que ha acabat portant a la situació actual: la casa no celebrarà més exposicions i deixa de representar artistes. Hi ha un fons de diversos milers d’obres que suposadament “sortiran al mercat” juntament amb els locals.
La galeria Marlborough va entrar amb força a Espanya el 1992 amb la seva seu madrilenya, i aviat va comptar amb un espai privilegiat a la fira Arco i magnífiques vendes, de vegades acompanyades de certa maledicència (en cert moment, per la relació d’una de les seves responsables amb un important polític). A Barcelona va arrencar sota la tutela de Violant Porcel, que va cedir el cárrec el 2017 a Mercè Ros. Totes dues han realitzat un treball molt notable. De les exposicions dignes d’un museu que la sala d’Enric Granados ha acollit, destacaria la d’Antonio López, pintor que s’havia vist molt poc a la capital catalana, el 2015, amb nus femenins i masculins (un d’ells, en estat d’erecció, va ser molt comentat); “una reflexió sobre l’amor”, en paraules de l’artista manxec. El 2016, la dedicada a l’escola de Londres: Avidor Arikha, Frank Auerbach, R.B. Kitaj i Euan Eglow. Espectacular va ser la del veterà hiperrealista Richard Estes el 2017: lluminosos paisatges novaiorquesos amb els seus característics jocs de reflexos. Tots ells defineixen un estil Marlborough que l’amant de l’art reconeix amb facilitat, i que no és fàcil de trobar en l’oferta habitual. A més, la galeria ha brindat mostres de pintors catalans com Julio Vaquero, Pedro Moreno Meyerhoff o Santi Moix, sumant-los a una nòmina incontestable. Era una sala queaportavanivellalaciutat.
M’afegeixo a l’opinió d’Homs: trobarem molt a faltar la galeria Marlborough.