La Vanguardia (Català) - Culturas
Explicar-ho i prou
L’autor de l’exitosa i premiada ‘L’anomalia’ dibuixa un demolidor retrat de la seva infantesa amb un pare absent i una mare desequilibrada ⁄ Una mirada analítica i racional, que es pot percebre com a fredor, porta l’autor a no recrear-se amb la ferida
DOcUmENT
L’escriptor parisenc Hervé Le Tellier (1957), membre del grup d’experimentació narrativa OuLiPo, matemàtic, editor d’autors com Raymond Queneau o Georges Perec i crític literari, va obtenir el 2021 el premi Goncourt amb L’anomalia / La anomalía (Edicions 62/Seix Barral), un thriller amb rerefons científic i filosòfic –un milió de lectors només a França–. A Todas las familias felices, escrita anteriorment, el registre és un altre de ben diferent, es tracta d’un llibre autobiogràfic on retrata els seus orígens, la seva infantesa i adolescència al si d’una família que qualifica de disfuncional –quina no ho és?–.
El títol ens anticipa què trobarem en aquestes pàgines, perquè al llegir-lo inevitablement completem la famosa frase de Tolstoi que diu que les famílies desgraciades ho són cada una a la seva manera. Le Tellier recorda, ara que és un home de cap a peus, el nen que va ser, el que va veure, va escoltar, va viure i va interioritzar a casa seva. Aquell petit intel·ligent i perspicaç es va criar en bona part amb els avis. La mare, enfonsada després de la separació del seu marit, se’n va anar a Anglaterra, on va fer classes i va trobar qui es convertiria en el seu segon cònjuge, i en el pare de fet de l’autor. El cognom, més noble que el Goupil del seu progenitor, acabarà sent el seu.
Aquesta obra engrosseix la cada vegada més poblada lleixa d’obres literàries de caràcter testimonial –majoritàriament escrita per dones– on el pudor s’amaga en un calaix i on la realitat es mostra sense importar com de descarnada sigui. L’escriptor francès recorre a l’humor –molt anglès– per temperar i marcar una benèfica distància amb la violència dels improperis rebuts, dels dards llançats per una mare desequilibrada que va imposar les seves normes. Aireja sense embuts les peculiaritats de la Marceline, la seva mare, les seves fòbies i els seus costums, les seves amnèsies i comentaris i com això va condicionar la seva vida.
El llibre presenta un drama però a estones sembla una comèdia d’embolics amb les històries dels diferents parents i això és molt literari: les aventures de la germana de la mare, els seus dos matrimonis i el seu ascens i descens social; la família del padrastre, els Le Tellier, anats a menys; les diferents parelles del pare... i les cases minúscules, espaioses o al camp on transcorren les seves vides.
Qui llegeix acompanya –i voldria evitar-li tràngols– el nen que als divuit anys abandona un niu que no li donava empara –encara que la part material la va tenir sempre coberta–. S’imposa la resistència, una mirada analítica i racional –“vaig saber que era un monstre”, diu d’ell mateix–, que porta l’autor a no acarnissar-se ni recrear-se amb la ferida. Aquesta distància emocional pot percebre’s com una certa fredor (“No és res. El meu pare, que s’ha mort” o “La meva mare estava boja”) però no ho és (“no es deslliura un amb tanta facilitat de la fantasia de tenir una família”).
El novel·lista pren el comandament i marca el ritme (“no ens desviem del tema”) i el to –gairebé un informe descriptiu i pericial–. Exposa alguns episodis que van marcar un punt i a part respecte a la seva relació amb la mare –l’oblit de l’ocupació alemanya, les reiterades mentides, la irrupció violenta a la classe de la universitat, l’escena al supermercat, els desdenys i menyspreus, el comiat a les portes de l’ascensor...–. Le Tellier va conviure amb el desordre mental de la seva mare i també amb el de la Pettie, la seva parella als vint anys, el record de la qual està carregat d’emoció.
L’autor francès ha optat per la brevetat, sabent que amb poques paraules n’hi ha prou per a qui vulgui entendre. Ha escollit les escenes i paraules adequades per retratar aquell temps de la seva infantesa del qual ha sortit tocat però no enfonsat. El resultat és contundent.