La Vanguardia (Català) - Culturas
La veu humana de la història
Més de 70 anys després de la seva publicació original, ens arriba la traducció del testimoni de l’escriptor hongarès József Debreczeni sobre el seu pas per auschwitz
TEsTimONi
Després d’acabar la Segona Guerra Mundial, es va desenvolupar una doble reconstrucció del món, centrada a tornar a construir l’espai físic, devastat per la maquinària militar, i l’espai moral, basat a donar testimoni de la barbàrie comesa pel nazisme. Era indispensable que es reconstruïssin les ciutats, els pobles, aixecar ponts, posar en marxa l’economia i restablir un nou ordre internacional amb la finalitat d’evitar el retorn de la guerra. Aquest doble procés de reconstrucció física i moral d’Europa va demostrar que el món va posar fil a l’agulla per tornar l’esplendor material als països destruïts per la guerra sense tenir la mateixa determinació per recordar el genocidi provocat pel nazisme. Es podria establir la paradoxa que el món tornava a la normalitat mentre que, alhora, anava oblidant el patiment que van viure sis milions de jueus, víctimes del nazisme, i deu milions més de víctimes no jueves. Aquestes xiplica fres, que varien depenent dels estudis i els historiadors, no arriben a expressar ni definir el que realment va passar: uns quants van aconseguir convèncer molts d’altres per posar en marxa un holocaust que va pretendre aniquilar totalment la població jueva d’Europa.
Per poder acostar-se i reviure mínimament el que va ocórrer als camps d’extermini nazi, és necessari reviure, a través de la lectura, el que hi va succeir. Es fa imprescindible llegir i escoltar Etty Hillesum, Primo Levi, Eli Wiesel i ara descobrir la crònica d’Auschwitz del periodista i escriptor József Debreczeni, entre altres autors. El testimoni de József Debreczeni, llegat al seu llibre Crematori fred. Una crònica d’Auschwitz, d’imprescindible lectura, és una crònica d’una sèrie de fets que va viure el seu autor des del 1944 fins al final de la guerra a Auschwitz. Són fets relatats a fi de documentar la seva experiència personal, la dels seus companys i també la dels seus botxins. La força del seu relat rau en el fet que res del que narra no és superflu quan, dia rere dia, la vida d’un ésser humà és destruïda des del mateix instant en què arriba als camps d’extermini, on és explotada per mantenir la maquinària de guerra alemanya. Alexandre Bruner, nebot de József Debreczeni, observa a l’epíleg del llibre: “Les obres literàries d’en József després de la guerra van donar veu humana a la història”.
El testimoni de József Debreczeni revela com es vivia i es moria a Auschwitz, al qual l’autor es refereix com Auschwitzlàndia, un país de camps de concentració, explotació i extermini a la regió de l’Alta Silèsia, Polònia. Un dels seus companys, un francès, adverteix a József: “Aquelles xemeneies d’allà vomiten fum brut dia i nit –exen veu baixa–. Producció a gran escala. Si algú escriu alguna vegada el que succeeix allà, pensaran que és un boig o un mentider pervers. És possible imaginar-ho?”.
És tan dura la vida als camps que Debreczeni adverteix que prefereixen la cambra de gas a continuar sent explotats com a esclaus, fins a deixar-los sense força per voler continuar vivint. Ens explica com s’estructura el poder als camps, com els que manen han d’estar disposats a infligir càstigs, robar o traficar amb les poques pertinences dels seus companys. Descriu com s’amunteguen els cadàvers fora dels vagons dels trens, com es governa sense humanitat sobre la vida i la mort, com es viu sense menjar, famolencs de tot, intercanviant la sopa feta de pells de patata per cigarrets. És la crònica d’un procés cap a la mort que, en el cas de l’autor, no arribarà malgrat haver-la desitjat per, finalment, poder descansar de tant d’horror.
Al país d’Auschwitz, on els minuts duren hores, desposseir l’ésser humà de les seves pertinences és el primer pas per treure-li tot fins que estigui absolutament deshumanitzat. És un lloc on es viu veient com els teus companys moren al teu costat i on fins i tot es dorm amb els morts. És un lloc on el fred exterior competeix amb el fred interior; un lloc que buida les mirades de vida i d’escalfor. És un infern on la fortuna i l’atzar decideixen qui viu i qui mor.
El número 33031 sepulta el nom de József Debreczeni: “Ara ja no soc jo, sinó el número 33031”, en un món on l’esperança d’un ràpid alliberament és un producte del deliri i la malaltia, no pas de la raó. És un lloc en el qual es porta al crematori aquells que ja no estan en condicions de ser explotats. Se’ls col·loca nus als llits fins que moren; molts no poden ni aixecar-se per anar a fer les seves necessitats.
La crònica de József Debreczeni no consola, no distreu, no provoca. Alerta sobre allò que som capaços de fer els éssers humans.