El que ens cruspim no és només menjar

El periodista albert molins escriu desmuntant tòpics, tabús i dogmes en una reflexió sobre els diversos aspectes del menjar, per reconnectar-nos amb allò amb què ens alimentem

més ENLLà DE L’aLimENTació

Al poema Sabor a legumbres, Antonio Gamoneda descriu una família que, al voltant de la taula, gaudeix del que potser és el seu únic àpat calent del dia: “Yo siento / en el silencio machacado / algo maravilloso: / cinco seres humanos / comprender la vida a través del mismo sabor” (sempre m’ha semblat un magnífic exemple líric per il·lustrar allò que, en la terminologia marxista, se’n deia consciència de classe). En l’esplèndid La mañana, José María Valverde ens presenta una dona –comptem que deu ser la dona del poeta– que torna a casa amb el cistell ple després d’anar a plaça. Mentre el van buidant, l’home considera “la textura del vino y de la fruta” i estudia la seva “lección de olores” (abans ens havia donat una lluminosa enumeració, quasi litúrgica, que era tot un portent de suggestió!). I, de la mateixa manera quetotsaquellsalimentshan d’entrar en el cos de la parella, ells mateixos –els seus cossos, les seves ànimes– han de servir de “pobre desayuno de Dios”. Són uns versos de celebració i de gojosa consciència creient.

Tot això ve a tomb del següent: Albert Molins (Barcelona, 1969), reputat cronista gastronòmic, distingeix entremenjarialimentar-se.Els animals s’alimenten per continuar vivint. Nosaltres, a més d’alimentar-nos, mengem (i tant, si ho fem!). I menjar du al darrere una corrua de qüestions morals, filosòfiques, religioses, ètiques, ecològiques, econòmiques, etcètera, que van molt més enllà de l’obtenció, per mitjà de la manduca, de prou energia per afrontar cada nou dia. Penseu en els aliments prohibits per algunes religions: el porc, per l’islam o el judaisme. En el capítol –majúscul– dedicat a la relació entre el menjar i Déu, llegim: “Cualquier precepto religioso no sobrevive si es un obstáculo para la supervivencia de los que lo tienen que observar”.

Sí, Molins arremet contra tota llei de tabús, tòpics, dogmes varis. Exposa bé els seus arguments: ja sigui per apuntar incoherències (les de certs practicants acèrrims del veganisme, per exemple), ja sigui per posar en relleu la impostura de tants “hedonistas gañanes” que es pensen que són els reis del mambo en les xarxes socials. Desemmascara la trampa del menjaradomiciliiensrecomana,sempre que ens sigui possible, de cuinar a casa.

El llibre proposa una mena d’antropologia del menjar. Fixeu-vos, posem per cas, en la quantitat de referències filosòfiques que ens serveix i que contribueixen a sostenir les seves idees: Epicur, Plató, Paracels, Nietzsche, Sartre, Lévi-Strauss, Bourdieu, Derrida, Onfray, Sontag, Weber… Diuen que, amb les coses del menjar, no s’hi ha de jugar. Hi podríem afegir que, amb les coses del menjar, ens juguem alguna cosa de plena gravetat, que implica la viabilitat del planeta i, per descomptat, la dels seus insaciables habitants (humans).

Molins examina certs assumptes que hi ha al moll de l’os de determinades reflexions ètico-morals sobre el menjar: “El problema es que tenemos un sistema alimentario enfermo y que estamos absolutamente desconectados de aquello que comemos”. Cada capítol explora un binomi de gran interès. Deixeu-me subratllar els dedicats a la relació entre el sexe i el menjar, d’una banda, i la mort i el menjar, de l’altra. Res del que és (in)humà no resulta aliè a l’autor: la bondat (i la dificultat) de l’estacionalitat en la nostra alimentació, el problema de la ramaderia intensiva, la funesta moda dels tecnòlegs de la teca, el messianisme vegà… “Todo lo que tiene que ver con comer es un acto político”. I tant!

La de Molins és una ploma apassionada, però, això sí, carregada de raons. Tanta és la seva passió que la castissa expressió “comer a dos carrillos” s’ha convertit, en un parell d’ocasions, en “comer a cuatro carrillos”. Déu n’hi do! Xaleu molt amb aquest tiberi literari: no us enfitarà gens, us ho asseguro!