La Vanguardia (Català) - Culturas
Fer galetes en un món fluctuant, va dir ella
D’estudiant de sociologia desmenjada a escriptora culinària d’èxit. ‘cremo!’ reconstrueix la trajectòria de maria Nicolau des d’una orxateria i un bar extremeny de La Garriga a les cuines més confitades
mEmÒriEs GasTrONÒmiQUEs
Ja em dispensaran aquesta digressió en una pàgina dedicada a parlar de dos llibres que tracten de cuina, però fa temps que em fa l’efecte que la literatura ha començat a perdre el tren. S’ha quedat encastellada en uns posats, un llenguatge i una imatge d’ella mateixa que no responen al món d’avui. No només aquí: és un fenomen general. Hi ha una falta de naturalitat i unes pretensions que amaguen una manca d’imaginació i d’arguments que tiren enrere. No sé si tots plegats no ens prenem les novel·les massa seriosament, en el mal sentit de la seriositat literària. Per això, quan apareixen llibres directes, divertits, connectats amb la vida per tot de venes fines, s’agraeix tant. I no és d’estranyar que tinguin èxit. Potser no són grans obres que provoquen la caiguda d’un raig de bava gelatinosa, però es fan llegir, entretenen i fan rumiar sobre el món. Va passar amb Les calces al sol de Regina Rodríguez Sirvent i passa amb els llibres de Maria Nicolau (La Garriga, 1982), l’autora de Cuina o barbàrie, l’èxit del qual, segons explica en el llibre nou, li va permetre donar l’entrada d’una casa de poble, i, ara, de Cremo!, que va pel mateix camí de ser un llibre molt llegit.
Per començar: la novetat i l’atreviment del gènere. Cremo! són unes memòries escrites a una edat que encara no toca escriure memòries. Unes memòries còmiques, autoiròniques i xisclaires. Barrejades amb consells de cuina escrits amb gràcia, amb comparacions afinades, imatges inesperades, sense poesia tonta. Hi surten personatges i situacions que habitualment els novel·listes menyspreen o que neutralitzen amb tant d’ambientador literari que no les reconeix ningú. Quan Maria Nicolau parla d’un bar extremeny és un bar extremeny i hi passen coses i s’hi mou gent interessant. I quan ha acabat d’explicar el que li va passar una temporada que hi treballava, engega una explicació sobre les galetes. Les galetes? Resulta que Nicolau era estudiant de Sociologia, s’hi avorria bastant i un dia que estava mig adormida a classe va pensar: galetes! Arribar a fer unes galetes memorables li va semblar més bona idea que jubilar-se creuant estadístiques. Allà va començar tot. Les receptes, explicades d’una manera que et sembla que les podràs fer, són d’unes galetes exquisides: sablés i galetes cremoses i vaporoses, a més de fons i bases resistents per a pastissos i pastissets. Per cert, que al primer capítol l’autora ens explica que també ha fregat lavabos. Em fascina quan, de cop i volta, comences a trobar una idea que no havies vist mai ningú que l’escrivís a cada llibre que llegeixes: Eva Baltasar, Sílvia Alcàntara i, ara, Maria Nicolau!
Si una cosa es pot retreurea Cremo! és que atabala una mica. Nicolau té tanta facilitat, li han passat unes històries tan singulars –estudia en una escola de cuina de l’Opus, va en un cotxe que son pare va comprar al pare del futbolista Pirri, es penja a les faldilles de grans cuiners i de gent que en sap, s’enfronta amb els amos del restaurant on treballa per uns blísters de beixamel congelada–, les sap explicar tan bé, amb un estil tan accelerat, que hi ha el perill d’escriure com no vol cuinar: més o menys amb una fórmula. L’avantatge és que no és literatura: és una altra cosa, i aquesta altra cosa funciona amb una gran eficàcia. Quan abandona la Fonda Europa de Granollers diu que estava cansada de cuinar trossos de plats i que volia “el plat sencer” –que hauria dit l’Ovidi–. Quan explica l’època que va treballar al restaurant Metric diu que se sentia una dona orquestra i el llibre fa una mica aquesta sensació, d’una obra interpretada pels components d’una orquestra on tots els músics són Maria Nicolau: resignada i rebel, estratègica i espantada, decidida i excèntrica. Una orquestra popular que toca la mar de bé.