Desigualtats educatives

Fa uns dies vam poder llegir unes dades alarmants sobre la inversió educativa, que s’afegien a les ja conegudes sobre la caiguda en la proporció de la despesa en educació sobre el PIB durant els anys de la crisi econòmica. Des del 2009 fins al 2012 la inversió educativa s’ha reduït entorn del 50%. El 2016 era fins i tot un 12% inferior a l’any 2000. Els editorials i les columnes d’opinió es van omplir d’interpretacions molt crítiques, mantenint el supòsit no esmentat que la inversió educativa està directament lligada als resultats educatius. Però no és gaire difícil de comprovar, aquest supòsit. Entre el 2000 i el 2009 la inversió pública en educació es va duplicar. Quin efecte va tenir sobre l’aprenentatge dels alumnes? Els resultats de PISA de l’any 2009 mostren una caiguda significativa respecte a l’any 2000 i, de manera aparentment paradoxal, una recuperació substancial en els anys de reducció de la inversió pública en educació. Això justifica que hi hagi retallades en la despesa pública en educació? Òbviament, no. Simplement és un indicador més d’un fet ben conegut fa molt de temps: superat un nivell mínim de despesa per alumne, per sobre del qual Espanya fa temps que se situa, és més important com es gasta que no pas quant es gasta.

De fet, si volem buscar més aparents paradoxes podem comprovar la rapidesa amb què s’ha reduït, des del començament de la crisi, un dels flagells més feixucs del sistema educatiu espanyol: l’abandonament escolar prematur. Òbviament, seria absurd vincular la reducció de l’abandonament amb la rebaixa dels pressupostos educatius. De fet, sabem quina és la causa de la reducció de l’abandonament: el dràstic augment de l’atur juvenil. Lògicament, no seria una política educativa raonable augmentar l’atur juvenil per reduir l’abandonament escolar. Ben al contrari, el que indica aquest fet és que els alumnes veuen tan pocs avantatges a continuar estudiant que un augment petit del cost d’oportunitat de fer-ho (més facilitat de trobar feina) els incita a abandonar les aules. Això diu molt poc de la qualitat de l’ensenyament en general.

Arribats a aquest punt, sempre hi ha qui argumenta que la caiguda de la despesa pública en educació s’ha vist compensada per l’augment de la despesa privada de les famílies. Si aquesta hipòtesi tingués conseqüències importants hauríem de veure un empitjorament de l’equitat educativa, perquè els que s’ho poguessin permetre anirien a millors escoles pagant i les escoles públiques serien pitjors perquè tindrien menys recursos. Tanmateix, les dades de PISA fan trontollar aquesta hipòtesi. Espanya és tradicionalment un dels països amb més equitat educativa dels que apareixen a l’estudi PISA. En aquest aspecte som gairebé nòrdics. La variabilitat dels resultats de les proves PISA entre escoles és de les més baixes de l’OCDE (gran part de la variabilitat es dona dins dels mateixos centres), i l’efecte del nivell socioeconòmic sobre els resultats educatius és molt inferior a la mitjana de l’OCDE. Això vol dir que pertànyer a una família amb molts recursos proporciona un augment dels resultats mesurats per les proves de PISA significativament inferior a la mitjana de la resta dels països que participen en l’estudi. A més, el percentatge d’estudiants resilients (estudiants de famílies de baix nivell socioeconòmic que tenen un rendi- ment escolar elevat) és molt superior a la mitjana de l’OCDE, i en les últimes proves de PISA supera clarament Dinamarca, Suècia, Holanda, Alemanya o França, per esmentar només uns quants casos. Ni aquests factors ni la capacitat explicativa del nivell socioeconòmic sobre els resultats (a la mitjana de l’OCDE) no s’han vist afectats significativament per la reducció dels pressupostos. Resumint: no sembla que l’augment de la desigualtat de la renda, provocat fonamentalment per l’augment de l’atur, i la reducció dels pressupostos educatius s’hagi traslladat a inequitat educativa.

Hi ha una altra característica molt destacable que pot ser important en el futur. Espanya apareix sempre molt destacada en la proporció d’alumnes matriculats en guarderies i preprimària. Durant l’última dècada multitud d’investigacions han mostrat la importància de la formació en habilitats, especialment no cognitives, en els infants més petits, i la seva rellevància no només per als resultats educatius sinó també per a la vida laboral posterior. Des d’aquesta perspectiva pot resultar paradoxal observar els mediocres resultats mitjans dels estudiants espanyols, tot i que és probable que les cohorts d’estudiants que van participar en la generalització de l’educació preprimària encara no hagin arribat a les edats en què es fan les proves.

Desgraciadament hi ha un altre aspecte, fonamental per al futur, en el qual no estem progressant adequadament. La proporció d’alumnes espanyols amb resultats molt bons en les proves de PISA continua sent molt petita. En un mercat laboral que aviat estarà dominat per robots i algoritmes, els humans haurem de ser capaços de fer noves tasques molt més complexes. Una inversió formativa poc eficient, que generi resultats mediocres, relegarà molts treballadors a llocs de baixa qualificació amb salaris molt baixos a causa de la competència de les màquines. Per tant, cada vegada és més rellevant pensar com es gasta el pressupost educatiu que no pas quant s’hi gasta. Cal oblidar-se de la falsa dicotomia entre equitat i excel·lència educativa. Fa falta un sistema formatiu eficient i flexible que permeti millorar els nivells mitjans de competència i coneixements i augmenti la proporció d’alumnes excel·lents.