La Vanguardia (Català) - Diners
El pes del deute
Michael Hudson ataca el parasitisme financer que està destruint l’economia i porta a l’austeritat
Fau n segle gairebé tothom esperava que a mesura que augmentessin els nivells de prosperitat i els salaris la gent estalviariamési tindria menys necessitat d’endeutarse. De fet, als anys trenta, Keynes estava preocupat per si l’augment de la propensió a estalviar portava la gent a gastar menys en béns i serveis, amb la qual cosa augmentava l’atur. Tot i això, la realitat ha estat una altra: cap al 2008 la taxa d’estalvi intern als EUA va caure per sota de zero. El país estava desestalviant, ja que el camí cap a la classe mitjana era ple de deutes, assegura Mi c ha el H u d son( Chicago ,1939), un economista que ha treballat tant a la universitat com assessorant governs. I en tòtems com el C has e Manhattan Ban k, on va tenir una feina peculiar: calcular el volum d’estalvis de procedència delictiva que acabaven a Suïssa i altres caus perquè el Departament d’Estat va demanar als seixanta als grans bancs establir filials al Carib per atreure aquests diners i així enfortir el dòlar.
Des de molt aviat Hudson –del qual es tradueix ara el seu contundentassaig Mataralhuésped, subtitulat Cómo la deuda y los parásitos financieros destruyen la economía global– es va interessar per estudiar la història universal del deute, els seus efectes i el seu perdó ja des de Mesopotàmia. Malgrat que l’individualisme de l’escola austríaca asseguravaqueja es cobraven interessos al Paleolític quan els individus prestaven bes- tia ro llavors, Hudson va descobrir que els primers i més creditors van se rels temples i palaus dela Mesopotàmia de l’ edat de bronze i no pas individus privats. Aquesta pràctica v apassara Grècia i Roma. I ambels deutes creixents en moltes societats antigues va aparèixer la seva recurrent cancel·lació –no era tan difícil perquè estaven en mans dels governants–, el jubileu, la restauració de l’equilibri per preservar l’estabilitat social: la pedra Rosetta, apunta, ja es refereix a la tradició de l’amnistia per als deutes, aixícomperals presos i els exiliats.
I els economistes clàssics, Smith, Ricardo i Stuart Mill, van reconèixer també la força incapacitant del deute, mirant d’evitar la dominació rendista, financera, que està asfixiant, apunta, les economies actuals i fentretrocedir les democràcies a oligarquies. Avui, denuncia l’autor, en lloc de crear com podrien una simbiosi mútuament beneficiosa amb l’economia de la producció i el consum, les finances desvien per engreixar monopolis i altres sectors d’extracció de rendes els ingressos necessaris per créixer. Segons la seva opinió, les grans finances han reemplaçat l’antiga aristocràcia terratinent perquè a elles se’ls paga la renda de la terra en forma d’interessos hipotecaris. El món financer, les assegurances i els béns arrels tenen el poder i els rics ociosos del XIX són avui l’1% d’Occupy Wall Street. Un sistema controlat per rendistes que imposa austeritat als altres, ataca. I conclou que la gran qüestió política del segle serà qui rebrà prou ingressos per sobreviure: l’economia industrial o els seus creditors.
Smith i Ricardo ja van intentar evitar la dominació rendista que asfixia l’economia