Revolució circular

Parlem de revolucions industrials per referir-nos a les conseqüències de l’aplicació massiva de determinades innovacions tecnològiques. Així, la primera revolució industrial estaria determinada per l’aplicació, a partir de finals del XVIII, de la màquina de vapor per moure altres màquines; i la segona ho estaria per la introducció del motor d’explosió, de l’electricitat, de la química, del convertidor Bessemer i del telègraf, entre d’altres, a partir de mitjans del XIX. Aquesta simplificació és útil, però a base de sacrificarmoltes coses, entre elles el paper dels recursos naturals i dels residus.

L’accés als recursos naturals va ser crític tant en la primera com en la segona revolució. La primera va tenir lloc (sobretot) allà on hi havia carbó imineral de ferro. La segona va anar més enllà perquè exigia recursos (com petroli o cautxú, per exemple) que estaven lluny dels focus industrialitzats, i això va fer que passés a ser important el control (imperialista) sobre zones que fins aleshores havien passat bastant desapercebudes, com l’Orient Mitjà o Indoxina.

En canvi, durant molt de temps els residus van despertar poca atenció. La combustió de carbó generava fum, però les fàbriques eren poques i el cel molt gran. Els vehicles motoritzats també generaven fum, però evitaven la producció de fems de cavall a les ciutats, que constituïen –per als observadors de l’època– un problema colossal.

No va ser fins al 1972 que va sonar l’alarma sobre els recursos i sobre els residus. Aquell any es va fer públic un informe denominat Els límits del creixe

ment que va tenir un impacte enorme. El seu èxit es basava en tres factors. El primer, que es tractava del primer exercici de prospectiva realitzat amb l’auxili d’ordinadors, uns aparells que en aquell moment eren mítics: se sabia que havien ajudat a guanyar la Segona Guerra Mundial i, el 1969, a arribar a la lluna, però molt poca gent n’havia vist mai cap. El segon factor era que augurava una catàstrofe, i una catàstrofe molt raonable: com que la Humanitat seguiria creixent i seguiria industralitzant-se, aproximadament al cap de cent anys es produiria un col·lapse per manca d’aliments (i de terra conreable), de recursos minerals i de contaminació.

El tercer factor que va donar credibilitat a l’informe va ser fortuït: l’any següent de la seva publicació un fenomen natural (el corrent el Niño) i un d’humà (la guerra del Yom Kippur) van coincidir a generar un episodi agut d’escassetat de recursos. L’augment de la temperatura superficial davant les costes del Perú va fer caure dràsticament les captures d’anxoveta, un element fonamental per a la producció de farina de peix, i la victòria dels israelians va donar lloc –com a represàlia– a la reducció de la producció de petroli àrab, el preu del qual es va multiplicar per dos imig d’un mes a l’altre i per sis a mig termini (entre 1973 i 1980).

Conceptualment, l’informe va posar sobre la taula que, amés de la justícia intrageneracional, que a Occident semblava prou satisfactòria després dels millors anys del capitalisme ( els trenta

gloriosos que van de 1945 a 1975), calia tenir en consideració la justícia intergeneracional: quina mena de món deixem als nostres nets. A la pràctica, l’informe va fer populars, en positiu, tres conceptes: l’energia renovable, el reciclatge i la biodegradabilitat.

Passat l’impacte inicial, es va iniciar un procés de revisionisme. Per una banda, metodològic; en la mesura que els ordinadors van esdevenir més assequibles, les anàlisis de l’informe van aparèixer cada cop més com a inacceptablement simplistes. Per una altra banda, ideològic: en lamesura que el neoliberalisme triomfava, també ho feia la fe que el mercat, per si sol, seria capaç de resoldre tots els problemes, també els mediambientals i els dels recursos.

Els fets, però, són implacables. És cert que el consum de petroli per càpita ha disminuït des de la publicació de l’Informe (de 5 barrils per habitant i any a 4,5) i és cert que les energies renovables viuen un moment dolç (les seves inversions dupliquen les que s’estan fent en fòssils), però el consum de petroli ha augmentat un 70% (perquè la població mundial ho ha fet en un 90%!) i l’escalfament global (una qüestió que l’Informe no considerava) és prou alarmant com perquè s’hagi arribat a l’Acord de París del 2015. Quan parlem de la tercera revolució

industrial ens referim sobretot a la intel·ligència artificial (els robots) i a aplicacions concretes com la impressió 3-D. Però no podem oblidar que, tan important com aquest factor, ho seran els recursos no renovables i els residus.

El món se’ns ha quedat petit i la conseqüència natural d’aquesta constatació és que les emissions netes de CO han 2 de ser nul·les i que l’extracció de recursos no renovables ha de tenir lloc a un ritme prou baix com perquè el seu exhauriment resulti remot.

Tot això planteja un repte colossal que ha posat sobre la taula el concepte d’economia circular: un sistema productiu (pràcticament) sense residus.

Com que ens interessa molt continuar sent una economia industrial, ens hem de preparar per al que vindrà, i el que vindran seran normes europees que faran responsable de la gestió dels residus el productor. Com? Encarint-ne l’eliminació, obligant a llogar el producte (els electrodomèstics o els vehicles, per exemple) en lloc de la seva venda, i obligant a dissenys que n’allarguin la vida útil.

Estar preparats per al que s’acosta exigeix que, com a societat, ens preparem amb més capacitat per dissenyar, amb més tecnologia i amb incentius primerencs que, des dels poders públics, vagin conduint la nostra indústria en aquesta direcció. Encara no és tard.

La realitat En la tercera revolució industrial tan important serà l’IA com l’extracció de recursos no renovables i els residus