El repte de l’obsolescència programada

Les multes a Apple i Samsung qüestionen una pràctica que afecta diversos productes de consum

Tic-tac. El temps passa, i tot té una data de caducitat: des de l’assecador, passantperlarentadora, fins als telèfons mòbils. Aquesta setmana la Comissióde la Competència a Itàlia va multar Apple i Samsung per haver “provocat greus disfuncions i haver reduït de manera significativa les prestacions amb l’objectiu d’accelerar les substitucionsdels seus aparells”. Defet, és una història llarga i vella.

Les cròniques recordenqueel 1924, amb el càrtel Phoebus, les primeres empreses que fabricaven la bombeta incandescent (entre les quals hi havia Osram, Philips i General Electric) ja es van posar d’acord per limitar la vida útil a 1.000 hores (la meitat de la que es podia aconseguir aleshores).

L’expressió obsolescència programada es remunta al 1933, quan l’empresari Bernard London la va utilitzar aquesta per defensarunapràcticaque, amés amés, podria haver contribuït a treure el paísde laGranDepressió perquè d’aquesta manera els consumses van incentivar.

El cas més paradoxal va ser el delaquímicaDuPont. El1940va descobrir el niló, un teixit gaire- bé indestructible. Quan se’ls va ocórrer utilitzar-lo pera les mitges femenines, les dones estaven encantades, però els fabricants, no tant, perquè, com que la peça no es trencava, sabien que vendrien menys. Així, els enginyers van haver de començar des de zero i buscar la manerad’aconseguirdebilitarel material. Aquesta història va inspirar fins i tot una pel·lícula, The man whith the white suit (1951), amb Alec Guinness. El protagonista descobreix, mentre investiga, un fil indestructible, però al cap d’un temps tant els empresaris com els obrers el persegueixen i el pressionen perquè abandoni el seu invent.

El fenomen és més actual que mai. L’any passat el Parlament Europeu va demanar que els productes siguin més duradors, jaqueel77% delsciutadansdela UE afirmen que preferirien reparar els seus productes defectuosos que comprar-ne de nous. Fins i tot les Nacions Unides, en un informe del 2011, van exigir que es posi fre a aquesta pràctica, i van argumentar raons ambientals, perquè “hi ha una evidència empírica que la vida útil dels productes ha disminuït les últimesdècades”.

.