Jesús Sánchez Quiñones

Sense mirar al futur

La Reserva Federal dels EUA (Fed) té un doble mandat: mantenir controlada la inflació i la consecució de la plena ocupació en l’economia. D’aquesta manera, quan l’economia s’“escalfa”, apuja els tipus d’interès per evitar que hi hagi pressions inflacionistes i per tenir capacitat de reduir els tipus d’interès quan l’economia flaqueja.

Així, la Fed ja ha incrementat els tipus d’interès vuit vegades des de finals del 2015. D’acord amb les seves pròpies previsions, els apujarà una vegada més abans de final d’any i tres vegades addicionals el 2019. Així, els tipus de referència fixats per la Fed se situaran entre un 3% i un 3,5% en tot just un any i mig. Tenint en compte que els EUA estaran a partir de l’any que ve en el període més llarg de creixement de la seva història, és inevitable que, en algun moment no llunyà en el temps, l’economia pugui entrar en recessió (dos trimestres sense creixement econòmic). Quan passi això, la Fed tindrà marge per abaixar els tipus d’interès per donar suport a la recuperació del creixement econòmic.

En el cas del BCE, el seu mandat només fa referència al control de la inflació i l’estabilitat financera. A la pràctica, durant la recent crisi ha actuat com el Ministeri d’Economia de l’Eurozona. A Europa els tipus d’interès de referència continuaran en negatiu fins a finals de l’any que ve. Les pujades que es poden esperar el 2020, tret d’un xoc del petroli que provoqués un fort repunt de la inflació, són molt reduïdes. Així, el marge d’actuació del BCE per dinamitzar l’economia davant la pròxima desacceleració econòmica serà gairebé inexistent sota mesures ortodoxes o tradicionals. A diferència de la Fed, sempre podrà dir que no és mandat.