Persones, ‘commodities’

Les persones no són un commodity

tret que insisteixin a ser-ho. Parlem de commodity per referir-nos als productes indiferenciats. Els commodities són els productes dels qualsmolts clients no els importa la marca, simplement que compleixin la funció que tenen. Les persones no són un recurs indiferenciat. No hi ha dues persones iguals, i aquí resideix la seva riquesa. La diversitat ens ajuda a crear comunitats més competitives i innovadores. Els commodities, en canvi, són estàndards, previsibles.

Els anys vinents veurem el gran desplegament del big data i de la intel·ligència artificial. Són tecnologies que tenen un enorme potencial. Permetran prendre decisions d’una manera diferent. Identificar noves oportunitats. Passat un temps, però, aquestes tecnologies arribaran a totes les empreses. Per tant, abans, ara i en el futur qui marcarà la diferència seran les persones. Hi pot haver moments en què la tecnologia faci que una empresa sigui més competitiva, però la diferència en ona llarga són les persones. La capacitat de les comunitats compromeses a explotar negocis pensant en els clients i a explorar pensant en el futur no cap en un algoritme.

Les empreses són la suma del talent que tenen i del que no tenen. El talent és la combinació d’aptitud i d’actitud que ofereix resultats sistemàticament rellevants. El talent que no tenen és la gent que va dimitir d’adaptar-se. Escapar de ser un treballador commodity

requereix un esforç personal i intransferible per adaptar-se. En el futur, només hi haurà aquest ofici: adaptar-se. Les relacions de llocs de treball amb perfils assignats per a tota la vida són una cosa del segle XX. L’important en un professional no seran els seus coneixements d’origen, sinó la capacitat que tingui de lluitar amb tecnologies emergents, amb tendències socials noves, amb competències individuals en evolució. De fet, algunes empreses ja pensen en contraactes d’aprenentatge com a part d’un contracte general entre les parts. Les empreses viuen del binomi oportunitats-capacitats: si totes dues no van a l’una, la pèrdua de competitivitat per inadaptació és inexorable. Més enllà dels contractes, però, adaptar-se és apostar pel cicle aprendre-desaprendre-reaprendre com una manera d’estar a les empreses i a la vida.

Tots tenim el repte de crear una equació personal de relació amb les noves intel·ligències que ens sigui favorable. Més que contraposar la intel·ligència artificial i la natural hem de crear la nostra pròpia fórmula de sumar intel·ligències. És absurd insistir a fer allò que faranmés bé les màquines intel·ligents. Del que es tracta és de crear valor més enllà de la intel·ligència artificial. Per això, cal pensar en termes d’humanitat augmentada per aquestes mateixes màquines. I en aquesta nova equació, la dificultat està molt més a desaprendre que a aprendre. Desaprendre és desferse d’algunes inèrcies i habilitats que antigament van fonamentar el nostre èxit però que en la nova era de suma d’intel·ligències ja no ens donarien resultat. Els que no construeixin aquesta nova equació personal certament cauran en risc d’indiferenciació, de commoditization.

Haurem de desaprendre a proveir resums i centrar-nos a elaborar síntesis que ens permetin prendre decisions. Lesmàquines analitzaranmés bé el big data; les persones, en canvi, serem més

Adaptació L’important d’un professional no seran els seus coneixements inicials, sinó la capacitat de lluitar amb un món laboral en evolució

fines en l’small data. Hauremde desaprendre alguns coneixements experts que ja no seran diferencials i, en canvi, entrenarmés bé el pensament crític i sistèmic. Tenir criteri, pensar i escriure per saber què pensem. Desplegar l’habilitat de donar al totmés valor que la suma de les parts. Haurem de desaprendre que tot sigui una projecció del passat i tenir la gosadia de prendre decisions en directe. Desaprendre que gestionar és multiplicar inèrcies per aprendre a explorar i innovarmés bé. Saber adaptar-nos a tecnologies emergents, però alhora evitar convertir-nos en uns ciberbeneits que creuen que els negocis i la innovació es basen en la tecnologia. Desaprendre que les estratègies són un pla i un document per entendre que les estratègies són les persones. Desaprendre amotivar i aprendre a no desmotivar. Desaprendre d’agendes segrestades pel dia a dia per aprendre a gestionar el temps amb un sentit més ambidextre: deliver and discover. Tenim molt per desaprendre, i no per buidar-nos sinó per aprendre adaptant-nos al nostre temps.

Desaprendre i reaprendre és un exercici personal i intransferible. La formació pot ser col·lectiva, però l’aprenentatge és una cosa individual. La formació és còmoda, l’aprenentatge és esforçat, i el fet de desaprendre, encara més dur. Les empreses que no sàpiguen desaprendre i que no tinguin gent disposada a desaprendre s’ompliran de treballadors commodity i prendran decisions de substitució de persones permàquines. Les empreses amb persones hàbils a desaprendre i aprendre apostaran per la suma d’intel·ligències i seran guanyadores. La coalició persones imàquines sempre guanyarà les màquines soles, per intel·ligents que siguin. I si no, que ho demanin a Elon Musk, que ha hagut de rectificar i introduir persones a la seva nova i flamant fàbrica només concebuda per a robots.

Les empreses, les universitats i els governs hauran d’ajudar imolt els que tinguinmés dificultats per enfrontar aquest camí de desaprendre i reaprendre. És una prioritat social i corporativa. Més que preocupar-nos per la intel·ligència artificial, però, el que s’ha de fer és ocupar-nos de crear una equació personal que decanti la suma d’intel·ligències a favor de les persones. Les persones no són ni seran una commodity.