900 euros: llum en la confusió

El Govern socialista i Podem han acordat apujar el salari mínim interprofessional dels 736 euros/mes actuals a 900 euros l’any 2019, cosa que representa un augment d’un22% d’un dia per l’altre.

Deixant de banda les veus de l’oposició al Congrés, que tenen molt poc interès, val la pena analitzar els arguments que ha utilitzat en contra d’aquesta proposta el governador del Banc d’Espanya. Essencialment, es tracta dels següents. Primer, que “l’evidència empírica disponible sobre els efectes de pujades de l’SMI ofereix una elevada varietat de resultats, si bé, en general, tendeix a identificar-se que té un efecte negatiu, tot i que limitat, sobre l’ocupació”. Segon, que “l’increment del salari mínim en quanties limitades té poc efecte, però tenim poques experiències de pujades altes; cap d’un 22%”. Enaquestes circumstàncies, el governador s’atreveix a pronosticar que es podrien perdre un 0,8% del total dels llocs de treball, cosa que representa un total de 150.000. Tercer, que “els col·lectius més afectats serien els més joves i els més gransamb menys formació”.

Què podem dir sobre aquests arguments? Ens pot ajudar a respondre un recent article de Jesús Fernández Villaverde, professor a la Universitat de Pennsilvània, on revisa l’estat de la qüestió ( The economics of minimum wage regulations). Avancem que Villaverde, comtots els economistes ortodoxos, considera que el salari mínim és una aberració que només pot ser explicada coma conseqüència de la pressió combinada per part de pocavergonyes d’una banda i d’ignorants de l’altra ( bootleggers and baptists).

Villaverde comença analitzant els efectes del salari mínim a llum del model estàndard de la teoria econòmica. Segons aquest model, és inevitable que el salari mínim generi atur, ja que els empresaris despatxaran els treballadors ambuna productivitat menor que l’SMI. Quants treballadors? Dependrà de l’elasticitat de la seva demanda per part dels empresaris.

Feta aquesta tautològica introducció, Villaverde passa a considerar l’evidència empírica, que, talcomdeia el governador del Banc d’Espanya, no ha posat de manifest pèrdues de llocs de treball significatives enlloc. Aquest resultat no ens ha de sorprendre. Considerem, per exemple, el cas de les cambreres de pis que cobren poc per sobre de l’SMI (això és possible si, en comptes d’estar en nòmina de l’hotel, estan en la d’una empresa subcontractista). El seu patró els haurà d’apujar el sou actual de 736 euros/ mes fins a 900 euros a partir de l’1 de gener del 2019. Per mantenir el mateix nivell de beneficis per part de l’hoteler i per part de l’empresa subcontractista, el preu de la nit d’hotel haurà de pujar 0,5 euros. Ens podem imaginar que algun hotel plegarà? Que algun turista deixarà de pernoctar-hi? Que algun hoteler es posarà a netejar habitacions? No, cap cambrera de pis no perdrà la feina. Enla mesura que aquest raonament és igualment aplicable a lamajor part, si no a tots, els sectors afectats (la neteja, el menjar ràpid, l’atenció a les persones...), s’explica lamanca d’evidència empírica que sustenti les previsions catastrofistes dels contraris a la pujada de l’SMI.

Conscient d’aquesta dificultat, Villaverde proposa un segon argument: que l’elasticitat de la demanda de treballadors seria rígida a curt termini (els hotels estan fets i no hi hamanera de reorganitzar-los), però que, a la llarga, en la mesura que les inversions s’hagin de renovar, els empresaris triaran tecnologies més intensives en capital per estalviar-se treballadors. En suport a aquest argument recorda que, per exemple, la industrialització va tenir lloc a Anglaterrai noaFrançaoaÀsiajustament perquè lamàd’obra era més cara.

Què podem dir sobre aquest segon argument? Doncs que precisament la raó per la qual aEspanya és urgent que l’SMI pugicomamínim a 900 euros és perquè és vital estimular els empresaris a comportar-se de la manera que Villaverde presentacoma temible. Considerem els fets.

Els últims vint o trenta anysEspanya ha estat el país d’Europa Occidental (amb l’excepció d’Irlanda) que més llocs de treball ha creat. Comque no n’hi ha hagut prouambels autòctons, ha hagut d’importar immigrants en major proporció que cap altre país. Ara bé, alhora, la productivitat per hora treballada ha crescut poquíssim (només per sobre de la d’Itàlia). Una de les raons és perquè els empresaris contracten una proporció de treballadorsambescassa formació que triplica la de qualsevol país al nord dels Pirineus. Concretament, la proporció d’ocupats d’entre 30 i 34 anys que tenen coma màxim l’ESO està estancada en el 30% des de fa deu anys (abans era superior), mentre que al nostre entorn rarament supera el 10%.

Que l’SMI a 900 euros induirà –a la llarga– un canvi en la contractació de treballadors de manera que se’ls exigeixi més productivitat? Que això farà que joves que han abandonat els estudis tinguin dificultats per trobar feina? Però si això és exactament el que ens cal! Constituiria el primer pas en el “canvi de model productiu” que no sabemcom abordar i lamillor mesura contra l’abandonament escolar prematur, fenomen en què Espanya és líder europeu indiscutible. En definitiva, benvinguts siguin els 900 euros si provoquen el que Villaverde i el governador vaticinen.

Una última qüestió. Que una pujada de l’SMI d’un22% és massa brusca? Sens dubte, seria millor una aplicació progressiva, però tampoc no cal exagerar. El primer salari mínim al Regne Unit el va introduir Winston Churchill l’any 1910. El col·lectiu afectatmés emblemàtic va ser el de les costureres, ambun salari que gairebé es va duplicar.

Duplicar, i les cròniques no consignen que el sector s’enfonsés immediatament després.