Quo vadis Smart City?

Vamcréixer somiant ambcotxes voladors i el futur ens ha portat patinets, això sí, elèctrics, i ara no sabemcomintegrar-los aundisseny de ciutat pensat per a les bicis. Aquesta imatge escenifica bé el contrast entre expectatives i realitat que s’ha generat al voltant de les smart cities i lanostra incapacitat per integrar el nou a la quotidianitat de les nostres ciutats.

Les smart cities han passat per diversos períodes d’eufòria idesil·lusió. Potser el primerd’ells van ser els centres de control de trànsit, comel de São Paulo. El coneixement precís de trànsit havia de reduir els embussos i millorar la circulació. Desgraciadament el coneixement no va eixamplar els carrers ni va reduir elnombrede vehicles. Els beneficis van ser escassos.

Els sensors van ser la segona aproximació. La tesi era senzilla, si sensoritzem tota la ciutat tindrem dades precises que ens permetran gestionar-lamillor. El problema va ser elmodel de negoci. Quèfemambdadesdetallades de temperatura, humitat opol·lució? Semblava queambdadesmenysdetallades era suficient.

La següent gran promesa va ser open data. Endues línies, d’una banda la transparència i perunaltre les aplicacions. Malgrat open data hemcontinuat tenint poca transparència i patint corrupció. Les appshan aparegut poc, la veritat. GoogleMapsha transformat la nostra manera de moure’ns en les ciutats, en bona part gràcies a open data però la resta han estat èxits limitats.

Tambéhihahagut iniciatives des del sector privatcomAirbnb oUber. Tot i això en molts casos les polítiquesdels ajuntaments atorgant unnúmerolimitat de llicències aperpetuïtat han creatunmonopoli molt professionalitzat de què s’han beneficiatuns quants (curiosament bastants hotelers i empreses del taxi). Molt lluny de la intenció inicial d’uns id’altres. Un resultat que no satisfà ningú.

Les polítiques de mobilitat, on fa uns anys es visualitzava una ciutat d’alta densitatambuna àmplia xarxa de carrils bici, car sharing, transportpúblic i cada vegada menysvehicleprivat, s’han vist desbordades ambl’aparició de noves formes comel patinet elèctric, les bicis dockless (geolocalitzadesamb el mòbil) iper descomptat les motos elèctriques també dockless. El car sharing ha fructificat en algunes ciutats però en d’altres encara se l’espera.

La realitat ha resultat serméscomplexade l’esperat iha superat lesprevisions. Integrarla construint una ciutat millor és el repte. Ara tot s’orienta a les dades, tenim data driven cities i data labs, però relacionar-seambl’Administració continua sent una assignatura pendent. Pots comprar-teunpatinet, unbitllet aNovaYork o reservarunhotel, però pagar una multa, empadronar-se, conèixer les teves dades, queixar-se... a les ciutats smart, l’Administració també és aunclic.

Nous reptes

Mentre es visualitzava una ciutat amb carril bici, ‘car sharing’ i cada cop menys cotxes, ara apareixen milers de patinets